El laboratori de l'exclusió

Després del documental arriba el llibre. Camp d'Argelers (1939-1942) (Cossetània) recull gran part del material que Felip Solé va aplegar al llarg de dos anys de recerca amb el periodista i historiador de Perpinyà Grégory Tuban en un film produït per TV3. Si bé s'identifica Argelers –el camp més gran instal·lat a les platges nord-catalanes– amb la Retirada i l'exili republicà, Solé adverteix que hi van passar 170.000 persones, entre les quals no es poden menystenir els refugiats d'arreu d'Europa, gitanos i jueus que després anirien a parar al camp de Ribesaltes, des d'on sortirien els combois cap als camps nazis. “Argelers va ser un laboratori de l'exclusió i ens ensenya que les societats democràtiques no saben fer front a les catàstrofes humanitàries”, argumenta Solé. Una prova d'això és la indiferència que van mostrar els mitjans envers el camp després d'haver ocupat la primera plana de tots els diaris d'arreu del món per la seva obertura, el 9 de febrer del 1939: “Primer va ser un territori controlat per la policia francesa i després va esdevenir un forat negre”.

A través del testimoni d'una vintena de persones que hi van passar quan tenien entre 4 i 26 anys, els autors recreen el dia a dia al camp per veure com vivien (o millor dit, sobrevivien) les famílies, i la solidaritat que va néixer entre les diferents faccions.

“Un càmping a la moda espanyola”, així va qualificar el camp el diari local L'Indépendant amb la guerra a la cantonada i el feixisme trepitjant els talons a França. Enmig d'una campanya política per identificar l'altre a l'enemic, els republicans eren vistos com a “rojos perillosos” i “espanyols de merda”, recorda Tuban. Segons l'historiador, avui es treballa per a una “reconciliació” amb aquests refugiats que van ser oblidats, un oblit de què també van ser víctimes després els maquis. Que les coses han canviat, però, queda palès amb el fet que l'actual batlle d'Argelers és fill de la Retirada.

El documentalista diu que no han “defugit el debat polític”, que han volgut “trencar el silenci” i parlar de temes espinosos com ara les violacions dels guàrdies senegalesos que van haver de suportar les dones.

Camp d'Argelers és un treball que “obra portes”, però els autors assenyalen que els historiadors encara tenen feina per fer, com ara saber amb precisió quantes persones hi van morir: “Els francesos no van fer fitxes dels primers presoners ingressats al camp: hi van entrar com bestiar”.