Disculpi: puc fer-li una foto?

Sobretot, ser respectuós, fer de la càmera un objecte lliscant i no una arma depredadora, i entrenar-se cada dia, com un atleta, observant i fotografiant els paisatges i la gent del costat de casa, la més eficient aula d'aprenentatge per saber mirar qualsevol altre lloc o persona del món. Tino Soriano (Barcelona, 1955) resumiria la seva tècnica fotogràfica en aquests dos consells, que li han servit per guanyar cinc premis Fotopress i ser reconegut com un dels millors reporters gràfics de viatges i, al mateix temps, com un dels autors més compromesos amb la dignitat humana a través dels seus treballs sobre el càncer infantil i la vida als hospitals. Establert a Banyoles des de fa trenta anys, des d'on continua viatjant a tot el món per a la National Geographic Society i per a nombroses revistes internacionals, acaba de revelar les seves estratègies de treball en un manual atípic, Foto a foto, el segon número de la col·lecció Foto Ruta amb què el segell madrileny JdeJ Editores es proposa divulgar les tècniques dels principals professionals de la fotografia deixant que siguin ells mateixos qui expliquin com van obtenir algunes de les seves imatges.

Si en el primer tom Javier Sánchez aprofitava els seus consells per proposar una ruta geogràfica per l'Estat espanyol, el llibre de Tino Soriano traça un itinerari per Catalunya i, sobretot, per les terres de Girona, a través de 250 fotografies organitzades en capítols dedicats al paisatge, el retrat, la fotografia urbana o els esdeveniments socials, que prenen tot sovint com a terreny de proves escenaris gironins, en concret l'estany de Banyoles, el triangle dalinià i la processó de Verges. Així, durant una visita al Museu Dalí, el fotògraf explica el repte que va suposar fotografiar la làpida del pintor amb l'apunt d'algun element humà si cada cop que intentava apuntar amb la càmera els altres visitants s'apartaven respectuosament. Fins que van aparèixer uns nens, que entenen poc de protocol, i va poder donar vida a una pedra morta interposant-hi les mans exploratòries de dos infants esvalotats. A vegades, allò que separa una foto banal d'una altra d'excepcional és una pura casualitat, com en el retrat d'un jove ramader andorrà, que Tino Soriano temia convertir en un emblema de l'avorriment, fins que les vaques que el granger tenia al darrere van decidir cavalcar-se espontàniament per donar a la imatge un contrapunt anecdòtic d'humor.

Per l'experiència obtinguda d'imatges com aquestes, Soriano insisteix en els beneficis de ser pacient, d'esperar el moment adequat en lloc de disparar indiscriminadament confiant que alguna fotografia sigui aprofitable. “La fotografia pot ser el resultat d'una experiència emocional i intel·lectual”, diu aquest professional de la imatge que es documenta a fons per als seus reportatges i que assegura que demana sempre permís per retratar la gent, excepte en composicions de multituds. “Em sembla d'un respecte elemental, en un temps que l'avanç de la tècnica ha comportat que es facin tantes fotografies, que la gent acaba crispada i veu la càmera com una agressió”, diu. Per aquesta mateixa proliferació de caçadors d'instants, i pel bombardeig incessant d'informació visual de tota classe, està convençut que caldria que a les escoles s'introduís una assignatura sobre la imatge. Actualment treballa en una guia d'Espanya, mentre prepara la presentació, per al mes que ve, de la segona part, aquest cop amb fotografies en color, d'un dels seus treballs més estimats: El futuro existe, sobre el càncer infantil.