Un xai amb pell de llop

Abordar aquest nou capítol de Torrente no és tan senzill com sembla, perquè no pretén únicament continuar explotant el filó, sinó fer-ho amb noves propostes i perspectives, i convergir amb algunes de les coses que estan sorgint en el gènere de la nova comèdia, des del somriure incòmode, del qual és un especialista Ricky Gervais, fins a l'art de l'escatologia de la sèrie Jackass. En qualsevol cas, l'objectiu de la comèdia actual ja no és l'elegància i la sofisticació, ni tan sols l'esperpent, sinó directament la grolleria, l'agressió a l'espectador, el malestar. Doncs bé, això és el que voldria ser Torrente 4: Lethal Crisis, però no ho aconsegueix en cap moment.

És cert que la trama no té cap importància, que allò que interessa Segura és el retrat d'una colla de freakies en què es barreja la realitat i la ficció, en què Kiko Rivera (abans Paquirrín) pot fer d'actor al costat d'aparicions puntuals de Belén Esteban, Joselito, Pablo Motos, Carmen Martínez Bordiu, Andreu Buenafuente i una llarga llista de celebritats de la cultura trash, procedents de la televisió o de les revistes del cor. Però aquesta desfilada de l'horror resulta inofensiva, perquè Segura no exposa la seva nova corte de los milagros de l'Espanya més rònega i miserable com a representants d'un país en procés de demolició, sinó que vol establir una complicitat amb l'espectador per tal que rigui gracietes sense cap punch, sense cap violència –ni verbal ni visual: l'ús de 3D és una estafa–, i fer passar l'autocomplaença per transgressió. No hem de rebutjar, doncs, una proposta com aquesta pel seu mal gust, sinó per no voler-lo portar fins a les darreres conseqüències.