La pèrdua progressiva del patrimoni

El fons de les editorials és sovint un dels pous negres del patrimoni. A la desídia general pel català cal sumar el tractament efímer dels llibres. Si publiquessin ara El capital, o l'Ulisses de Joyce patirien la perceptiva roda de premsa –depèn de l'època de l'any amb els periodistes saturats de novetats–, i al cap de poques setmanes els exemplars viatjarien de tornada cap als magatzems de les editorials a l'espera de ser saldats o triturats. L'esforç que es va fer en altres temps amb col·leccions de clàssics com Les Millors Obres de la Literatura Universal i Les Millors Obres de la Literatura Catalana, coeditades per Edicions 62 i La Caixa, sembla haver quedat desat a les golfes de la memòria. Totes dues col·leccions van ser dirigides per Joaquim Molas i oferien una panoràmica prou completa de la literatura. La primera va arribar als 50 títols i la segona, als 125. Les recordaran per les edicions de butxaca de color verd i marró groguenc. Laertes acaba de treure una traducció de Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais, en versió d'Emili Olcina. La vam presentar com la primera traducció íntegra, però cal recordar que l'any 1985 Miquel Àngel Sánchez Férriz ja en va fer una de completa per a la MOLU, que dissortadament ha quedat obviada. Traduir Rabelais és un treball intel·lectual de forçuts, que caldria no deixar de banda. Quan veig els llibres menors que es publiquen, amb la coartada de la normalització, sempre em pregunto per què costa tant tenir material de primera qualitat a l'abast. De la mateixa manera que no ens permetem deixar caure les catedrals i els grans monuments, seria imprescindible tenir cura dels clàssics. Són el futur.