Clàssics eterns

El desè Black Music Festival es va posar en marxa a la Casa de la Música la Mirona de Salt, amb dos concerts de plantejaments diferents, però que tenien en comú la reivindicació de grans clàssics de la música popular. Això és molt evident pel que fa a la Black Music Experience. La banda oficial del festival el va inaugurar divendres amb un repertori que, en general, homenatjava les grans figures que han passat pel festival durant la seva primera dècada d'existència, amb versions molt correctes d'algunes de les seves cançons. La banda liderada pel teclista Nito Figueras i formada per músics catalans de solvència contrastada –inclosa una potent secció de vents i dues veus força versàtils, una de femenina i una de masculina– surt ben parada de la comparació inevitable amb els originals: manipular els estàndards més explosius del soul, el funk i el rock és un ofici de risc, només per a artificiers experimentats. Ells ho són.

I el mateix es podria dir del repertori de Bob Marley, que continua sonant arreu del món gràcies a uns Wailers rejovenits dirigits pel baixista Aston Barrett, conegut també com Family Man perquè és pare de 42 fills. La Mirona presentava dissabte un aspecte esplèndid, amb la sala gairebé plena d'un públic molt jove que, majoritàriament, no havia nascut quan Marley va morir, ara fa 30 anys. Amb tres joves vocalistes masculins repartint-se les veus principals i dues noies substituint les I Threes de Rita Marley, el concert va evolucionar per camins coneguts però sempre efectius, amb l'omnipresent cadència del reggae només trencada en algun tema com ara una despullada Redemption song.