Molt carisma

Morfi Grei podia haver-ho fet fàcil muntant una banda de mercenaris i vivint de les rendes de La Banda Trapera del Río, però ha volgut buscar una via més arriscada: s'ha envoltat del duet d'electrònica punk Electroputas i de la guitarra de Betty Love per parir un disc fosc i espès com és Cielos movedizos. I com a bon gat vell ha sabut caure amb les quatre potes i sobreviure amb la dignitat dels veterans. Una temàtica que no deixa a ningú indiferent amb un retrat cru de destrucció, tortura i, sobretot, mort. Un tema que Morfi ha viscut de prop a la seva pròpia banda: portava un penjoll amb cendres del desaparegut bateria Raf Pulido.

Que en un concert de Morfi Grei hi hagi caos, descoordinació i perill, és gairebé marca de la casa. Que fallin les màquines, que les guitarres es desafinin a la primera o que els nervis de l'estrena provoquin errors, són petites engrunes que se solucionen amb tones de carisma, i d'això en Morfi en va ben sobrat. Els errors queden minimitzats quan ell es deixa literalment la pell i converteix el caos en un exercici de provocació i perill d'essència punk on l'única sortida és tirar endavant sense por al ridícul, arrasant-ho tot. I tot amanit amb un repertori basat en les cançons noves, àcides, corrosives i amb un cert toc gòtic i glam com a Rebelde light, la cruesa d'Amor sucio o una estremidora lectura del Te recuerdo Amanda de Víctor Jara. I per al final va deixar un record a la seva carrera en solitari dels vuitanta que va incloure l'emblemàtica Ciutat podrida.