Cultura
Quadern de cinema
Rodrigo Sáenz de Heredia, Antonio de la Torre, Paul Giamatti, Anthony Hopkins... maneres contrastades de viure i defensar l'ofici
El paper de l'actor
Sáenz de Heredia sembla la versió real, espanyola, quotidiana, del protagonista de ‘Cabeza borradora'
Les estrenes d'una mateixa setmana llancen, sense saber-ho, estímuls per a la reflexió o introdueixen, sense massa consciència del fet, un tema secret. No hi ha tres pel·lícules més diferents que La mitad de Óscar, de Manuel Martín Cuenca, El mundo según Barney,de Richard J. Lewis, i El rito, de Mikael Hafström, però les tres ofereixen un triple estímul per parlar del paper de l'actor i de les diferents ètiques i estètiques interpretatives que poden portar a allò que s'acostuma a valorar com un paper poderós o inoblidable. Anem per parts.
A.
La mitad de Óscar és una pel·lícula dominada per una presència que, d'entrada, sembla accionar el pilot d'alarma: quan l'espectador veu per primer cop Rodrigo Sáenz de Heredia, el protagonista de la pel·lícula, li entra la raonable por d'enfrontar-se a un d'aquells exercicis d'estil a la manera d'autor que solen quallar en posat i sabotejar tota possibilitat de veritat. Sáenz de Heredia sembla un no-actor, un tipus buidat d'expressivitat propi d'aquell subgènere que fa uns anys –i potser amb Pascual Duarte (1976) al cap– Jesús Franco va batejar com a “cine de paleto lento”. El pla sostingut que tanca el primer capítol de La mitad de Óscar sembla introduir un ressò inesperat: Saénz de Heredia sembla la versió real, espanyola, quotidiana del Henry Spencer que David Lynch va tancar dins d'un infern postindustrial a la irrepetible Cabeza borradora (1977). Més endavant, el personatge, vigilant d'unes salines que es veu obligat a bregar amb un passat tèrbol, entra a la recepció d'un hotel i l'actor aconsegueix transmetre tot el trasbals que, de vegades, un nota en les veus que truquen a alguns programes radiofònics de matinada. El no-actor s'ha transformat en el millor actor pel paper que li havia adjudicat Manuel Martín Cuenca. La mitad de Óscar és, de moment, una de les millors i més sorprenents propostes del cinema espanyol en aquesta temporada que tot just comença. Hi apareix aquell insistent candidat al podi d'actor intens que és Antonio de la Torre: a un servidor no el van seduir gens els seus excessos a Gordos (2009) o Balada triste de trompeta (2010), però aquí Martín Cuenca sembla fer-li una mala passada –l'actor es veu obligat a construir un personatge a partir d'una endimoniada composició de pla, que concentra les seves eines expressives en el reflex d'un retrovisor– i De la Torre demostra que, veritablement, és un dels grans.
B)
Amb un físic que s'intueix de textura blandiblub i una pell que sempre sembla banyada en suor freda, Paul Giamatti és un d'aquells grans actors que el mainstream condemnaria a exercir de dolent en pel·lícules de consum ràpid. L'actor ha exercit, sovint, aquest rol, però també ha tingut prou oportunitats de reivindicar-se com un dels intèrprets més dotats de la seva generació: American Splendor (2003), Entre copas (2004), La joven del agua (2006)... El mundo según Barney és el seu particular do de pit: l'adaptació d'una celebrada novel·la del canadenc Mordecai Richler no és una meravella, però dóna a Giamatti l'ocasió d'injectar densitat a un personatge, d'entrada, antipàtic i de demostrar que envellir en una pantalla és qüestió d'interpretació i no tant tasca del (aquí subtil, impecable) departament de maquillatge.
C)
A El rito, Anthony Hopkins sembla complir al peu de la lletra la maledicció de l'actor intens: la histèria interpretativa com a destí, preferentment en una pel·lícula de gènere. Després de provar-se en els registres de la licantropia, ara ho fa amb els de la possessió infernal. La pel·lícula no vol ser purrialla, però ho acaba essent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Altres articles de l'autor