Crítica
jazz
Fent petar els dits
Un matí li demanen a Tete Montoliu una definició del swing. El pianista, que encara no ha esmorzat, rumia la resposta i espera que arribi el cambrer de l'hotel perquè també en prengui nota. “És aquell suquet groguenc que surt de la truita de patates quan està feta al punt. El rovell de l'ou”, sentencia. El seu deixeble, Ignasi Terraza, opta per una descripció del swing menys gastronòmica: “És quan Count Basie mou el peu mentre toca el piano”. En el cas de La Locomotora Negra, el swing es manifesta cada vegada que els seus integrants fan petar els dits.Ja fa quaranta anys que aquesta formació liderada per Ricard Gili fa petar els dits injectant energia renovable a la matèria noble del jazz més clàssic.
Una nova prova la vam tenir diumenge, amb la banda envoltada de bons amics i millors músics. El primer va ser Toni Solà, un bufador de l'escola Ben Webster que va brodar el clàssic Perdido al costat d'un altre històric del nostre jazz, l'incommensurable trompetista Josep María Farràs. Més discreta va ser la participació d'Ignasi Terraza, lluny de les excel·lències a què ens té acostumats i formant parella escènica amb el clarinetista Oriol Romaní. El ritme es va accelerar amb l'aparició del trompetista Arnau Boix i la recuperació d'un tema de Dizzy Gillespie, Tour de force, amb el qual va situar-se a la frontera del revolucionari bebop. Una acceleració que va tenir continuïtat amb l'organista Benjamín León per rendir homenatge a Jimmy Smith i farcir de groove el Satin doll de Duke Ellington.
El segon tram del trajecte va tornar a invocar la serenor dels clàssics amb la guitarra manouche de Biel Ballester rememorant el Nuages de Django Reinhardt. El següent convidat no va ser altre que Joan Chamorro, artífex del miracle de la Sant Andreu Jazz Band, penetrant amb el baríton entre els llavis. Del cop d'efecte se'n va fer càrrec el jove bateria Martí Elias fent una exhibició de bateria a quatre mans amb Carles Gili que va entusiasmar la concurrència. Com també va deixar bocabadat el personal el registre vocal de Big Mama en una creole love call digna del millor Cotton Club. Una cloenda amb tots els músics a l'escenari va posar fi a més de dues hores de celebració i la gent que omplia la sala va marxar cap a casa fent petar els dits.