Crítica
cinema
Un poema recreat
Com fer una pel·lícula biogràfica sense mostrar la vida del biografiat? Aquest és el desafiament que sembla que s'hagin plantejat Rob Epstein i Jeffrey Friedman, directors de Howl, quan afronten la figura d'Allen Ginsberg, un dels poetes més celebrats de la generació beat nord-americana. Perquè, en efecte, la seva estratègia és gairebé minimalista: mai no veiem episodis reconstruïts de la vida de Ginsberg, ni hi ha dramatitzacions en el sentit estricte de la paraula. Allò que interessa Epstein i Friedman –responsables d'aquella curiositat documental titulada The celluloid closet– és un moment molt concret de la vida del poeta i de quina manera, a partir d'aquest moment, es poden dir algunes coses sobre la impenetrabilitat dels personatges públics i la impossibilitat, tant del documental com de la ficció, de retratar-los.
Per això, Howl utilitza tres nivells narratius: el recitat del poema més famós de Ginsberg, precisament Howl, a un club de Nova York l'any 1955; el judici per obscenitat de què va ser objecte l'obra dos anys més tard, i una entrevista fictícia amb el poeta, suposadament duta a terme al mateix temps que el procés, a la qual no va assistir. Aquesta manera de documentalitzar la ficció o viceversa deixa molts forats en la biografia de Ginsberg, però va directe a allò essencial: la reconstrucció de com s'escriu un poema, la seva materialitat, fins i tot allò que pot suggerir, plasmat en escenes d'animació, que són el més kitsch i discutible. La resta té defectes i resulta irregular, però alhora engega una proposta molt particular: la lectura gairebé sencera de Howl, així com els comentaris quasi filològics en el judici, la fa esdevenir la pel·lícula biogràfica d'un poema, no d'un poeta.