Impotència creativa

Des de fa un temps em sembla que la capacitat del cine per l'art del retrat s'ha esvaït inevitablement. Potser això té a veure amb l'era del narcisisme que vivim, on és més freqüent dirigir-se cap a un mateix que cap als altres, i d'aquí l'abundància de diaris filmats, autoretrats, etc. En canvi, el dibuix de figures externes és més fragmentari, com un enigma sense solució, com si ja no poguéssim conèixer l'altre. Avui dia seria impossible, per exemple, una pel·lícula com Annie Hall, on Woody Allen despullava un personatge i alhora acabava referint-se a ell mateix. I El mundo según Barney és un exemple perfecte d'aquesta dificultat.

A mig camí entre el mateix Allen i les novel·les de Philip Roth (es basa en un llibre de Mordecai Richer), El mundo según Barney intenta copsar l'essència d'un personatge excessiu, melancòlic, interpretat per l'immens Paul Giamatti, però només ho pot fer a la manera d'un esbós: flashbacks, històries interrompudes, una vida feta trossos que, lluny de la resignació d'Allen, intenta ordenar-ho tot. I aquí és on trontolla, perquè Richard J. Lewis és incapaç de donar entitat als amors desgraciats, la vida frustrada i el turment existencial del personatge (massa típicament jueu, d'altra banda), i encara menys de navegar entre la tragèdia d'una vida absurda i el seu costat còmic o irònic. El mundo según Barney, a partir d'aquest col·lapse narratiu, fa voltes i voltes sobre si mateixa sense arribar mai enlloc i oferint-nos el que esperàvem i res més: el simulacre d'un retrat, un home esdevingut estereotip i un film que diu molt sobre el cinema d'avui, on una adaptació tan poc inventiva pot ser considerada un gest “intel·lectual”.