Sòlida maduresa

La camisa blanca de Joan Isaac fa joc amb l'esperit del darrer disc. Em declaro innocent és un treball blanc, entenent el blanc no en el sentit de la puresa, sinó en el de la sinceritat. Els textos són dels millors que ha escrit. Parlen de la vida quotidiana, en primera persona, i resulten ser autèntics retrats de la vida real, sense trampa ni cartró. I les músiques amplien el concepte cançó sense abandonar l'essència.

El concert va ser excel·lent. Ben plantejat i amb un equador en què va tenir dos convidats: per una banda, el mestre Francesc Burrull acompanyant Isaac al piano per oferir una estrena, Després d'aquest cafè (diu que el tema formarà part del seu pròxim disc), i A l'estació de França, i també amb Sicus Carbonell dels Sabor de Gràcia, amb qui va interpretar a ritme rumbero la peça Digue'm que no m'estimes. La resta va estar dominada per les noves composicions, ritmes jazz amb Si vols (repetida al bis), o aromes de tango a M'agradaria tant.

Acompanyat de set músics, cal destacar les funcions del bateria Lluis Ribalta, que aporta una sonoritat molt especial a algunes de les cançons, en especial a la part final d'un Havanna dreamin' amb autèntic sabor txa-txa-txa. Però per sobre de tot, cal ressaltar l'actitud del protagonista, Joan Isaac, que sembla haver aparcat definitivament els nervis que el consumien als inicis d'aquesta segona etapa de la seva carrera musical i de l'ensurt de salut que va patir poc després del seu retorn. Ara és un artista madur, segur de si mateix i de les seves possibilitats. I es nota.