El problema del plaer

Llegint la recent traducció al castellà del llibre Mutaciones del cine contemporáneo, obra cabdal del discurs crític d'última hora, peça col·lectiva coordinada per Jonathan Rosenbaum i Adrian Martin, sorprèn, molt gratament, comprovar que els representants d'una nova cinefília que omplen les seves pàgines no sembla que tinguin gaires problemes a l'hora de viatjar constantment dels terrenys del prestigi cultural a les zones fosques del cinema d'explotació. “He cultivat el meu particular i, en certa forma, gust menor [...] dins de l'àmbit del cinema popular contemporani; un gust per les pel·lícules adolescents”, escriu Martin. “Al capdavall, jo em sentia igualment fascinat per Peter Kubelka, Godard i La matanza de Texas (1974)”, hi afegeix Alexander Horwarth. “Ens fa falta no sols Godard, sinó també De Palma”, apunta Nicole Brenez.

Un servidor pertany a una generació de crítics que no han deixat una empremta tan rellevant com la dels coautors del llibre que ha editat Errata Naturae. El nostre camí, probablement, va ser l'invers: descobrir en el cinema de consum que vèiem aleshores –eren els anys de l'eclosió Spielberg/Lucas, de Joe Dante, John Landis, David Cronenberg, Sam Raimi, John Carpenter, el primer Lynch– unes constants –estilístiques i temàtiques– que potser ens permetien apropiar-nos, de mala manera, de la teoria de l'autor. Després ja arribarien el desencís, l'interès per altres formes i, finalment, la convicció que certes disfuncions del cinema de consum podien compartir reptes i poètiques amb les manifestacions d'una radicalitat expressiva sorgida dels terrenys del que es considerava canònicament cinema d'autor. En altres paraules: vam acabar entenent (si és que vàrem entendre) en què consistia això del cinema partint d'un territori innoble, lúdic, orientat a l'experiència del plaer, dionisíac.

Passat el temps, va succeir una cosa no prevista: aquell cinema de consum es va convertir en territori gestionat per les legions de fans –la zona zero d'aquesta nova realitat va ser, probablement, la trilogia d'El senyor dels anells, de Peter Jackson– i el virus de la gravetat va matar bona part del plaer i va extirpar gairebé tot el sentit de l'humor.

La setmana passada van coincidir a la cartellera dues pel·lícules que intenten recuperar, per diferents vies, un espai per a l'esperit dionisíac dins del cinema de consum: Piraña 3D, d'Alexandre Aja, i Sucker Punch, de Zack Snyder. La primera és una festa i està plena de declaracions de principis: des de la imatge, en luxós 3D, on unes piranyes es disputen el penis d'un director de porno cocaïnòman, fins als sinònims de mamelles que llança Eli Roth, director de la saga Hostel, en un speech histèric. La pel·lícula troba la seva grandesa en la celebració de l'excés i en un tot s'hi val que no es planteja demanar perdó a cap sensibilitat. Hi ha crítics que anomenen aquestes pel·lícules com a plaers culpables: una cosa que, al cap i a la fi, admets que t'agrada amb la boca petita. Estic d'acord que és un plaer, però mai sentiré la culpa d'experimentar-lo.

A Sucker Punch, Zack Snyder inverteix molta energia a donar forma postcinematogràfica a l'experiència del plaer eixelebrat: tant de bo pogués acusar recepció, però en el seu teixit de soroll i fúria em costa detectar-hi estil. Només hi veig retòrica. Intento buscar una explicació: el que ha fet Snyder és un (lloable) intent d'explicar-li al nou model de cinèfil/fan/talibà en què consistia el plaer que experimentaven els seus germans grans. Sucker Punch és la simulació d'un acudit per a un model de públic que ha tancat el sentit de l'humor amb set claus.