El rock ja és cosa de museu
A ningú li estranya veure un Dalí dins un museu, o una col·lecció única de segells, de sabates, de rajoles de ceràmica o d'eines antigues d'un serraller. En canvi, el que acaba d'inaugurar Jordi Tardà a les Arenes de Barcelona és un dels pocs que existeix a tot el món. Per què?
El rock and roll, des que va néixer, ja fa més de seixanta anys, ha estat associat a l'esperit juvenil, al ball, a la festa, a la rebel·lió, al sexe, al desig de llibertat i de viure la vida al màxim. Tancar-lo dins un museu pot semblar una manera d'arrabassar-li aquesta vida, i no és així: el que es pretén és dignificar el rock com a disciplina artística, amb les mateixes majúscules que les altres.
Tardà ho ha fet a partir de la seva immensa col·lecció de fetitxes, apostant pel component de circ i de mitomania que ha caracteritzat, per essència, el rock and roll. Els vestits dels artistes, els antics àlbums i els punts d'escolta de cançons deixen constància d'un passat tal com era. Fins i tot l'Avui forma part d'aquesta història: una de les peces és el recordat suplement Rock & Clàssic, concretament el monogràfic dedicat a Carles Sabater la setmana següent a la seva mort.
Tant de bo Roger Waters hagués estat tan respectuós amb el seu passat en interpretar Thewall. Lamentablement, el xou que va oferir al Palau Sant Jordi va barrejar gratuïtament molts elements que no li pertanyien, un de tan paradigmàtic com el porquet que formava part de la gira Animals, o imatges de les guerres de l'Iraq, de l'Afganistan... També va trencar amb la filosofia de Pink Floyd actuant com una súper estrella de l'estil Bon Jovi, i amb focs de festa major en comptes de cenyir-se a un al·legat contra l'horror de la Segona Guerra Mundial. Si l'interès era tornar a la llum un fragment d'història, per què Waters va haver de variar The wall? És que tenia pànic a ser peça de museu? Picasso hauria repintat sobre la mateixa tela el Gernika trenta anys després?
