L'home impassible
Charlie Watts és un home silenciós. Acostumat que Mick Jagger i Keith Richards li donin l'esquena, en el sentit literal del terme, el bateria vitalici dels Rolling Stones sempre ha mantingut un paper discret dins del grup, content de ser eclipsat per les dues cares més populars d'un negoci-monstre que genera guanys des de fa mig segle.
Ell continua a la banda com qui no vol la cosa, sempre callat, en un segon pla, fent la seva feina i fent-la bé. Per ser rigorosos, direm que la seva particular manera d'enfrontar-se als plats i als timbals s'agafa com a referència a les escoles de percussió de tot el món.
Propietari d'una tècnica depurada, inspirada en mestres com ara Big Sid Catlett i Max Roach, Watts és un entusiasta del jazz, un estil que combrega amb una personalitat no exempta d'ironia. La seva carrera en solitari, però, no es pot dir que sigui gaire prolífica discogràficament parlant. Li costa entrar als estudis, encara que en l'última dècada ha patit seriosos problemes, ja que la seva vida s'ha vist marcada per dos contratemps importants com són un càncer de gola i un accident de cotxe que per poc li costa la vida.
Una altra cosa ben diferent són els concerts. I per actuar sempre s'envolta dels millors mestres anglesos, de gent com ara el saxofonista Peter King, per retre homenatges a llegendes com ara Charlie Parker, Duke Ellington o Thelonius Monk. Però ell és un Stone, la qual cosa és sinònim de supervivent. I aquí el tenim de nou, a l'escenari del Luz de Gas on probablement no obrirà la boca ni per saludar. Ve amb un disc de boogie gravat amb els tres amics que l'acompanyen, i això significa que la diversió estarà garantida durant tres nits consecutives.
