Bona rúbrica

De bell antuvi la cosa no pintava gaire bé. Conjunt instrumental molt reduït amb gent molt jove. Cantants d'una extrema discreció. I com sembla inevitable en les escenificacions actuals, un canvi d'època que justifiquen dient que el llibret en què es basava Purcell va ser molt criticat per diferir de l'obra El somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare, i adaptar-la al gust del llibretista. Creuen en canvi que Purcell la va encertar en crear una semiòpera nova. S'han sentit doncs en llibertat per presentar una obra més curta, dissociada de la connexió amb l'obra de Shakespeare però servant el caràcter dels dotze personatges que encarnen la varietat de tipus humans segons la filosofia renaixentista. Els personatges originals ara van vestits de manera actual. Uns artistes de circ amenitzen matusserament l'acció i dansen sense gràcia, tal vegada un efecte volgut pel director d'escena Mauricio García Lozano. Tot plegat va discórrer de manera senzilla i discreta que no feia disminuir una certa estupor en veure que cançons que hem sentit meravellosament cantades, com la cèlebre If love is a sweet passion, es confiaven a un tenor de veu mat i sense gaire gràcia. El públic va entrar a la trama i àdhuc els que ho observàvem amb distanciament al final ens vam rendir quan la soprano Johanne Lunn va posar tota la intensitat en la darrera ària i els actors que cantaven van entonar un cor final, amb la col·laboració de l'orquestra, exultant, optimista i esplèndid.