Melodrama ONG

Si haguéssim de fer cas dels Oscar hauríem de considerar Susanne Bier entre les grans del cinema europeu. En un mundo mejor ha guanyat el premi a la millor pel·lícula estrangera, mentre que Después de la boda, que va fer anteriorment, hi va estar a punt. Ni Almodóvar, ni Nanni Moretti, ni Olivier Assayas, ni Alexander Sokurov, ni Pedro Costa, ni Lars von Trier ha tingut una carrera tan gloriosa com aquesta mediocre cineasta. La situació és paradoxal perquè no és ni una inventora de formes ni una autora amb un cert món coherent, l'únic que l'acredita és haver inventat un gènere que podríem batejar com melodrama ONG.

Les seves dues pel·lícules diversifiquen l'acció entre dos continents –Índia i Dinamarca, Àfrica i Dinamarca– per mostrar personatges que van de la riquesa a la pobresa, de la vida còmoda a la vida compromesa. En un mundo mejor ens presenta un cooperant que ha de curar les víctimes d'un dictador africà i que un bon dia s'ha d'enfrontar a la presència del personatge malèfic. El seu dilema moral enllaça amb un segon dilema que té com a protagonistes els fills de dues famílies que decideixen fer una mala jugada a un personatge que els amenaça. Els nens posaran una bomba sota el cotxe del malvat i automàticament es convertiran en víctimes morals del seu propi mal. El cinema de Bier té una certa eficàcia narrativa, però sempre cau en solucions fàcils. Abans que passin les coses les anuncia i després s'esdevenen sense que ens agafin de sorpresa. És un cinema ortopèdic, tou i pretesament solidari. La combinació serveix per entabanar els acadèmics que continuaran premiant-la i els que es creuen que això és cine amb valors.