Allen contra Kramer

Josh Radner s'ha fet famós en l'àmbit televisiu pel seu paper a la sèrie Cómo conocí a vuestra madre, una de les millors sitcoms dels darrers anys. Però Radner sembla una personalitat inquieta, i així ho palesa la seva primera pel·lícula com a guionista i director, que certament demostra més ambicions que la de reduir la seva carrera a la televisió. En efecte, Happythankyoumoreplease és una típica comèdia novaiorquesa, amb personatges a la deriva, situacions entre la comèdia i el drama, i un toc indie que vol allunyar-se de les tendències més conservadores de la indústria de Hollywood.

Dos semblen ser els seus referents més immediats: d'una banda, el cinema de Woody Allen, citat explícitament en una escena; d'una altra, inesperadament i també esmentada al film, Kramer contra Kramer, la infravalorada pel·lícula de Robert Benton que narrava la convivència entre un pare abandonat per la seva dona i el seu fill. Doncs el més sorprenent de la pel·lícula de Radner és que, enmig d'embolics sentimentals i relats d'iniciació a la vida, aparegui el personatge d'un nen perdut que el protagonista adopta i de qui aprendrà moltes coses. De vegades el còctel no funciona, i algunes històries (som davant una pel·lícula episòdica i fragmentària) queden coixes. D'altres, la peripècia del nen en qüestió queda una mica llunyana de les aventures amoroses dels altres personatges. Però el conjunt és voluntariós i exhibeix un to agradable, lluny de tota intenció mimètica, que alhora respecta la tradició d'on ve i busca estructures més obertes. Tot això, en fi, fa que Happythankyoumoreplease, pel·lícula finalment optimista malgrat tot, ens faci concebre esperances més que raonables respecte al futur del seu director.