La cara fosca de la utopia

En una de les escenes més cèlebres de Les Vampires, el serial en deu capítols dirigit per Louis Feuillade l'any 1915, una festa de l'alta societat és tancada hermèticament: els convidats no poden abandonar l'espai del que era territori per l'hedonisme i ara és, directament, cambra d'extermini. El subterrani grup terrorista del títol gaseja el poder visible en un moment climàtic que el pas del temps no deixa de carregar de nous significats: a l'escena es donen la mà una certa visió romàntica del terrorista i la pertorbació de tota imatge premonitòria. L'assassinat de saló en massa com a esborrall d'un holocaust i, també, com a revelació del substrat monstruós d'un arquetip condemnat a perdre aquella aurèola romàntica que, a principis de segle, encara funcionava com a vincle amb la tradició literària de la transgressió, afí a lloar una malignitat entesa com a agent provocador del canvi social; com a agent de progrés, en definitiva.

El llarg tram que la segona entrega de Carlos d'Olivier Assayas dedica a la incursió del seu protagonista –Ilich Ramírez Sánchez/Carlos/El Chacal– a la reunió dels països de l'OPEP a Viena el 21 de desembre del 1975 recorda, en més d'un sentit, a la famosa escena de Les Vampires. També és un punt d'inflexió: és el moment en què el revolucionari idealista dóna el pas que el transformarà en mercenari transnacional, en un freelance de l'horror amb ocasionals companys de llit que portaran noms tan inquietants com Saddam Hussein o Gaddafi. Probablement, no és casual que Assayas rendís tribut al serial de Feuillade a aquella pel·lícula manifest que va ser Irma Vep (1996), on Maggie Cheung s'enfundava l'arquetip immortalitzat per Musidora. És interessant llegir Carlos –en la seva versió íntegra en tres parts, no tant en la versió reduïda que és la que aquí s'estrena a les sales– com l'evolució postmoderna del serial model Feuillade: si Les Vampires convertia en espectacle lúdic la lluita entre l'underground i el París visible, Carlos troba en les clavegueres polítiques de mitjan segle XX la clau per impugnar tota mirada utòpica sobre l'heroisme revolucionari.

De fet, Carlos podrien ser els tres capítols d'un serial molt més ampli, que recorre diferents àmbits de la ficció popular del nostre temps: l'escena inicial brota d'un moment del Munich (2005) de Steven Spielberg i el mutis d'un parell de personatges secundaris té el seu pre-spin off en una pel·lícula de cinema de barri dels anys 70: Victoria en Entebbe (1976) de Marvin J. Chomsky, mentre que el look d'Edgar Ramírez durant el segment de la incursió a Viena encén la llumeta del reconeixement a qui recordi el Billy Zane –un Che Guevara pop– del CQ (2001) de Roman Coppola, una obra que potser podria ser la cosina de casa bona de l'esmentada Irma Vep. El treball d'Assayas utilitza un material delicadíssim i potser un servidor hagués preferit un Carlos més semblant al de les fotografies que tanquen el tríptic i no un Carlos tan proper als registres d'un Javier Bardem o Benicio del Toro. En el conjunt només hi ha un moment que frega el ridícul: el clau amb granada, mentre Carlos diu allò que les seves armes són la prolongació dels seus braços, una resposta tan poc convincent a la pregunta com carden els terroristes? com la que, en el seu moment, va oferir la lamentable El Lobo (2004).

Carlos pertany també a una altra família: la de pel·lícules com Caracremada (2010) de Lluís Galter o Los condenados (2009) d'Isaki Lacuesta. És a dir, la família de pel·lícules que es plantegen la (im)possibilitat de fer cinema polític quan un sap el que sap a aquestes alçades, però també renuncien a lliurar-se al cinisme d'aquesta aparent fase terminal de la Història.