Hegemonia orquestral

Se suposa que després d'aquest concert, els Lax'n'Busto han superat el contenciós que tenien amb el gran teatre de la Rambla. Quan l'any 1993 se'ls va negar la sala per enregistrar el videoclip de Les nits del Liceu. Era una assignatura pendent que es va prolongar per rebequeria quan el grup del Vendrell es va negar a participar en el documental sobre el rock català. Superat el trauma, cal dir que, des del punt de vista de la banda, valia la pena esperar una oportunitat com la de presentar el projecte Simfònic, en què el sextet va acompanyat per l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, dirigida per Joan Albert Amargós.

Adaptar cançons pop a un format orquestral acostuma a coincidir amb un exercici de maduresa artística de la qual no tothom surt ben parat. És més complicat del que sembla, no pel canvi de registre que suposa, sinó perquè el resultat pot anar en detriment de l'efectisme que es persegueix. En primer lloc, la veu de Salva R. Alberch es perdia sota el lirisme orquestral, i això que el cantant no podia amagar el seu passat com a actor de musicals. Els deixos característics en temes com ara Fum o Vas tot sol, sonaven carrinclons, excessivament estereotipats en el gènere. En aquestes versions dels Lax treballades pels Lax mateixos és l'orquestra la que mana sobre les partitures. De tant en tant, es trenca aquest domini amb un solo de guitarra com ara a Temps al temps, però fins i tot la bateria de Jimmy Pinyol abaixava la veu per no molestar els violins i les violes.

Quan sonen els vents, és una altra cosa. Aleshores les peces adquireixen aromes jazzístics i es deixen de romanticismes. No és que donar el pas cap al simfonisme, entre cometes, sigui una mala manera de celebrar 25 anys de trajectòria. Però no per això cal comprimir la veritable essència dels Lax, eclipsada en aquest cas per l'hegemonia sonora d'una orquestra de setze músics.