Qui ha matat la cinefília?

A l'imprescindible Mutaciones del cine contemporáneo, llibre col·lectiu editat per Jonathan Rosenbaum i Adrian Martin que ha publicat Errata Naturae, en traducció castellana d'Esther Gaytán Fuertes, la crítica eslovaca Natasa Durovicová escriu: “A Amèrica del Nord, per exemple, existeix des de fa temps, almenys des de mitjans dels anys vint, la estratègia de ficar al calaix de l'art i assaig qualsevol cosa estrangera que aparegui en pantalla. El consens mai qüestionat de la nostra tradició social (formulat per uns mitjans de comunicació guiats exclusivament per la publicitat) és que la primera obligació del producte cultural és garantir el plaer; és a dir, entretenir; és a dir, evitar tot risc. El terme art i assaig i, per tant, qualsevol cosa estrangera (una estratègia cultivada acuradament, tant a la premsa del gremi cinematogràfic nord-americà com a Hollywood, és fer passar aquest concepte per l'antònim de la idea de diversió) era equivalent a una advertència de perill tòxic”.

El paràgraf parla d'una perversió que té a veure amb les dinàmiques que gestionen el paisatge de consum cultural a Amèrica del Nord, però un sent la temptació d'intentar aplicar una teòrica similar a un procés que, setmana rere setmana, també sembla trobar exemples il·lustratius en els nostres circuits d'exhibició del cinema en versió original. La qüestió nord-americana és, evidentment, més inquietant i apel·la a substrats més profunds i pertorbadors: un aïllacionisme cultural fonamentat en el rebuig de l'Altre. Però, des de fa ja un cert temps, potser el client habitual dels nostres cinemes consagrats a la versió original hauria de fer-se una pregunta escaient: per què han estat precisament aquests circuits els que han matat la cinefília?

Efectivament, vàrem viure temps millors: temps en què un jove cinèfil podia fer un curset accelerat en Humphrey Bogart i Buster Keaton tot comprant l'abonament dels cicles que programava el Casablanca, temps en què els cinemes de repertori oferien l'oportunitat de comprovar afinitats entre Buñuel i Lynch en una sola sessió (Un perro andaluz / La edad de oro / Cabeza borradora a l'Spring) o de veure els rostres diversos de Brian De Palma en una tarda (Hola, mamá / Fascinación / Vestida para matar al Loreto).

En un present en el qual pel·lícules com Mother de Bong Joon-ho o Politist, Adjectiv de Corneliu Porumboiu no tenen altre remei que arribar directament en format DVD, mentre productes del baix –o, almenys, molt discutible– nivell d'Una dulce mentira de Pierre Salvadori o Nada que declarar de Dany Boon ocupen un lloc important dins la minsa oferta de cinema en versió original, ha arribat l'hora de plantejar per què els vells reductes de la cinefília són ara un territori dominat per productes que funcionen com a succedani de prestigi –un prestigi fonamentat en la presència del subtítol– del que un pot trobar a les multisales.