l'entrevista
“Viure de l'art? Persistir i esperar un cop de sort”
Ara em dirà que de petita va sentir la revelació de l'art...
Doncs no, jo no vaig néixer dibuixant. A més, no sabia ben bé cap a on tirar. Fins que vaig fer el batxillerat artístic a La Massana, que em va hipnotitzar, i llavors sí, em vaig adonar que el meu món era el de la creació. Tot m'ha anat passant d'una manera natural, molt a poc a poc. Ho sento, no he sentit cap il·luminació.
M'imagino la sensació de desassossec en acabar els estudis. El món de l'art és una selva i els artistes joves, completament invisibles al mig de tantes feres.
Et sents molt perdut. “I ara què faig?”, et preguntes. Conscient de les mil i una dificultats que hi ha per poder viure de l'art, vaig decidir preparar-me per una feina amb més possibilitats i vaig fer un curs de maquillatge artístic.
Un vell recurs: treballar en una altra cosa per poder crear amb llibertat.
El que passa és que tampoc és fàcil trobar feina de maquilladora. La vida me la guanyo treballant en un restaurant. Així és, però quan sóc feliç és al taller.
Té taller?
Gràcies al programa de beques Off Massana, tinc un espai al Poble Espanyol. Tenir un estudi per treballar, que no sigui a casa teva, és vital. Penso que els artistes joves necessitem, per sobre de tot, dues coses: un taller i estar en contacte amb altres artistes amb els quals fer coses conjuntes. Un artista jove desconegut tot sol és impossible que pugui fer res.
Les ajudes per aconseguir un taller són escassíssimes.
Sí, una autèntica llàstima. Jo no demano que ens donin diners gratuïtament. Però sí un petit impuls per començar. De concursos, n'hi ha moltíssims, i ja està bé que hi siguin perquè si els guanyes et donen currículum. Però el que ens cal més són més beques i més ben fetes per aconseguir tallers.
S'ha enfonsat alguna vegada?
Et diria que cada deu dies em vénen els dubtes, però defallir no he defallit. “Què estic fent?” “On em portarà tot això?” “Acabaré morta de gana?!” A vegades també se'm passa pel cap marxar a fora, a París, a Nova York..., on hi ha més moviment i interès, perquè aquí em sento massa atrapada i no veig gaire motivació de la gent de peu de carrer per l'art.
La família pressiona?
Els meus pares em donen suport al cent per cent. Ara, noto que pateixen per mi.
N'hi ha prou a ser tossut per poder-se dedicar plenament a l'art?
Tot i que cada dia em dic que pencaré i pencaré i pencaré, crec que es resol molt sovint per un cop de sort. Conèixer la persona indicada al lloc indicat en el moment indicat... Persistir i sort serien les dues claus. Clar, si pintés paisatges i bodegons, potser sí que ho tindria més fàcil. Però no vull renunciar al meu camí.
Hi ha qui insisteix que la pintura ja no aporta res de nou, però vostè pinta.
Sóc pintora però no em limito només a ser pintora. Concebo la creació en un sentit molt obert. Ara, per exemple, estic fent experiments amb el gravat. Potser és més modern treballar amb mitjans tecnològics, potser et donen uns resultats més nous, però no et donen el que et dóna la pintura. El contacte amb la matèria mai no te'l proporcionarà un ordinador. M'agrada la pintura perquè és molt directa, et respon a l'instant. Aquesta interactuació al moment m'encanta. A mi m'agrada pintar i no repintar i repintar, no m'agrada modificar gaire. M'estimula l'espontaneïtat. La pintura perviu i perviurà.
