Veure't tu mateix

Potser per les afinitats i perquè han mantingut biografies paral·leles, el retrat que Francesc Bombí-Vilaseca ha fet del cantautor Roger Mas a La pell i l'os (Satélite K) és realista, poètic i delicadament musical. Mas i Bombí comparteixen any de naixement (1975) i han passat la vida entre bandes de músics i poetes. Tots dos militen en el sindicat del catalanisme i, a part de la bandera, tenen talent. No era estrany trobar Roger Mas compartint escenari amb els poetes des del seu començament a les darreries del segle passat com tampoc ho era sentir el poeta Francesc Bombí amb una guitarra elèctrica a les mans. Per definir La pell i l'os hauríem de parlar de l'empatia del biògraf i el biografiat. El resultat és un assaig on podem accedir a aspectes íntims artístics i personals del músic de Solsona.

Un dels aspectes positius d'aquesta biografia és que Bombí coneix perfectament la disciplina que toca perquè ha format part de formacions com ara Waksel, Usher Survival i, sobretot, Transmisèria, una interessant proposta que unia diferents pals musicals en els espectacles. També resulta estimulant el suport continuat de la literatura, que surt en totes les pàgines del llibre, així com l'estil periodístic, que en cap moment fa farragós el text. En relació a Roger Mas no cal dir que, de tots els lletristes joves de les formacions actuals, ell és el que millor fusiona els ritmes moderns amb la tradició de la literatura catalana. Podríem dir que té la categoria intel·lectual de Raimon. En el llibre, Mas assegura que Francesc Pujols li va ensenyar una cosa bàsica, que “ser català pot ser divertidíssim i en el fons ho és... La seva gran aportació és mirar-se les coses amb interès, amor i profunditat i alhora gaudint-ne sense emboirar-se. És l'antítesi de la boira septentrional. A la majoria de les seves obres hi ha espai per a l'humor o la paròdia”. Immediatament deixa anar una altra joia, que omple la biografia d'oxigen: “Pujols diu que els grecs van donar la bellesa al món, l'estètica; els romans, el dret, i els catalans, la veritat”. És una gran aportació d'un nacionalisme que segurament ens duria més lluny del que hem practicat fins ara.

La pell i l'os té elements de saviesa. La sintonia és bona i el músic es troba còmode quan parla de coses que li han servit per crear d'una manera natural. Sobre una de les cançons diu que va de “veure't a tu mateix com algú que no et deixa anar cap a on vols anar”. Aquest descobriment d'un mateix és un dels regals del llibre per als que sovint ens encallem o topem amb els esculls. Trencar les repressions i optar per la llibertat d'escollir potser ens acosta a un tipus de filosofia entre l'hedonisme i l'estoïcisme, de gran calat. A part de les dades biogràfiques personals, del recorregut per la trajectòria, el llibre té tots aquests components que el distancien dels manuals per a fans. És didàctic i fa pensar.