Mutacions còmiques

La comèdia americana continua canviant a gran velocitat. Després del gran període de la “comèdia gamberra”, ara és com si aquells joves immadurs que les protagonitzaven intentessin integrar-se socialment i descobrissin el món femení, fins i tot la vida en parella. Carta blanca és un exemple perfecte d'aquesta mutació perquè, a més, està dirigida pels Farrelly, els mateixos que gairebé van inaugurar la tendència, en el seu vessant més escatològic, amb pel·lícules com ara Algo pasa con Mary. En aquest sentit, Carta blanca podria ser la seva entrada, amb tots els honors, en l'univers adult: comèdia amb un look sofisticat, que aborda el matrimoni i el tedi, el pas dels anys i la rutina, amb una posada en escena que podria semblar més propera a algunes comèdies dels cinquanta que a l'estil desastrat que es portava fins ara.

No ens enganyem, però, perquè Carta blanca és igual de cafre i passada de rosca que les seves pel·lícules anteriors. El que passa és que també resulta simptomàtica dels canvis que referia abans. Les dones que, convençudes que els seus marits necessiten una mica de llibertat per recuperar la passió, els deixen uns quants dies de “carta blanca” esdevenen les protagonistes a l'ombra d'una crònica maliciosa, destralera, sobre el comportament masculí i els seus rituals. I es transformen també en les grans triomfadores de la jugada, encara que la part final sigui potser massa acomodatícia: comèdia més negra del que sembla, però també arítmica i desigual, resulta més interessant per les contradiccions que proposa sobre l'evolució del gènere que per l'harmonia del conjunt. I és que qui li demana harmonia, a la comèdia contemporània?