Humor operístic
El Cor de Teatre fa l'estrena diumenge, al Teatre Municipal, de l'espectacle ‘Operetta', dirigit per Jordi Purtí, que barreja l'òpera, el teatre gestual i l'humor
L'any 1995, Toni Albà i Jordi Purtí van estrenar Hop!era, nominat com a espectacle revelació al Festival d'Avinyó i nominat també, el 1998, als Premis Molière de França, on va estar nou mesos en cartell (600 representacions a París) en la categoria de millor espectacle d'esquetxos. Hop!era consistia en una esbojarrada aproximació a l'òpera, per a tots els públics, en què s'aplicava l'humor al cant líric, a través del teatre gestual. No era cap paròdia, sinó la realització d'una mena de contrafacte teatral, en què a peces emblemàtiques del cant líric, àries o obertures molt populars i conegudes pels neòfits, se'ls vinculava una situació que no té res a veure amb l'original. El 1995 la música, tota, era enllaunada; l'any 2006 es va reestrenar l'espectacle, però, en aquesta ocasió, les àries es cantaven en directe, sobre una orquestra gravada, de manera que van comptar amb set actors lírics, així que la interpretació de la música es feia amb molt rigor, sense banalitzar el cant líric. Diumenge que ve, el Cor de Teatre de Banyoles, dirigit per Jordi Purtí en la posada en escena i per David Costa en l'apartat musical, fa un pas més en aquesta evolució, que n'augmenta la complexitat: l'harmonia, l'orquestra, el cor i els solistes els interpreten els mateixos cantaires (26) del cor banyolí, a cappella. Això és Operetta, un espectacle produït per Somfonics i el Centre d'Arts Escèniques El Canal, amb inconfusibles reminiscències del Hop!era –algunes de les situacions són les mateixes, i d'altres no–, que remet directament a un llenguatge propi, identificable, de Jordi Purtí, que farà l'estrena diumenge (18 h) al Teatre municipal de Girona, abans de fer estada els quatre caps de setmana que van del 4 de maig al 5 de juny al Teatre Nacional de Catalunya.
En funció del cor
Jordi Purtí arriba amb Operetta a les 50 obres dirigides, i explica que hi ha escenes de Hop!era que ha mantingut, però que n'hi ha que les ha creat en funció de les capacitats dels membres del cor, però, en tot cas, les ha hagut de refer totes, per la dificultat que comporta haver de cantar i fer l'acció al mateix temps. Un dels aspectes més complexos de la peça és que, com que tots fan l'harmonia, han d'estar sempre a escena, cantant i, a més, actuant, de manera que això ha requerit una feinada de mesos pel que fa a assajos, tal com reconeix David Costa, que només es pot qualificar de virtuosisme. Purtí assegura que el cor ha aconseguit que “t'oblidis que no hi ha orquestra, que són ells els qui l'estan fent, i t'admires quant te n'adones”, fet que només s'aconsegueix “amb talent i amor al teatre”, assegurant que en el nostre país “no hi ha cap més proposta d'aquesta mena”. David Costa adverteix: “Nosaltres no fem òpera, pròpiament dita; tampoc hi entrem en conflicte i no crec que molestem els puristes, perquè la gent no ha de venir pensant que veurà òpera”. Costa diu que en aquest espectacle, el segon de tipus professional de la formació banyolina, però el primer d'aquestes dimensions, mostren “què es pot fer amb la veu”.
Cor de Teatre, a més, és una de les companyies residents de La Factoria d'Arts Escèniques de Banyoles, seu de l'Aula de Teatre Municipal, que es troba en l'inici d'aquesta aventura en què està immersa la formació que dirigeix Costa, que ha hagut de crear la seva pròpia productora, Somfònics, per poder gestionar correctament, de manera professional, tot allò que fa referència a la producció dels espectacles de Cor de Teatre.
En total el programa d'Operetta el constitueixen una quinzena de peces (Marxa triomfal, d'Aida, de Verdi; Casta Diva, de Norma, de Bellini; Habanera, de Carmen, de Bizet; Brindis, de La Traviata, o Cor d'esclaus, de Nabucco, totes dues de Verdi) arranjades la majoria per a la seva interpretació polifònica per Pere Mateu, excepte tres que han estat arranjades per Esteve Palet. Les situacions que es presenten en cada ària o obertura, unes petites històries, també són diverses i tenen a veure amb la quotidianitat: un parell de netejadors que s'enamoren en un aeroport, el rodatge d'una escena d'una pel·lícula d'època en què tots acaben beguts, una representació de titelles o una cursa ciclista, i totes interpretades pels 26 cantaires-actors que, com si fos un somni, surten de dins un piano que un operari ha deixat al mig de l'escena, i que, al final, els tornarà a allotjar.
