Veritats inflamatòries

En el context d'un país on els corruptes encapçalen llistes electorals mentre proven d'impedir que s'hi presentin els demòcrates, l'àcid de Molière és d'una vigència aclaparadora. Per això no calia extremar les decisions actualitzadores del clàssic, que no acaben d'afavorir l'exemplaritat d'El misantrop. L'enèsim espectacle de Lavaudant (no hi ha més directors a Europa?) comença amb un ritme picat i una àgil concatenació d'escenes i es va col·lapsant fins acabar en una deriva mecànica i avorridota. I és que la posada en escena és un constant vol i dol. Si la renúncia al vers podia significar més soltesa interpretativa, l'esmorteïda prosa aconsegueix fer perdre el fil a intèrprets tan bregats com ara Jordi Boixaderas, un esplèndid Alcest que és sensible a la falta de pauta mètrica. Si l'exigent honestedat del protagonista se'ns presenta amb ulleres de sol i un vestit gris i sense coll d'espartana actualitat, quan comencen a aparèixer marquesos i servei tot són perruques i lliurees, mentre que la frívola Célimene, sensual Marta Marco, s'engipona amb transparències vaporoses, pentinats estrambòtics i carnalitats pop. Unes mixtures que també afecten la música i una escenografia giratòria amb interessants troballes d'il·luminació. Només fent riota de la insubornable integritat d'Alcest podia colar Molière aquesta devastadora crítica contra la corrupció i la hipocresia social davant del rei absolut. Aquí, el tribunal suprem li hauria tancat la barraqueta.

El muntatge flueix gràcies a un conjunt actoral ben equilibrat en tons i contrastos. Jordi Bosch dóna el just compàs a l'extrem rigor de l'amic misantrop, mentre que Carles i Jordi Martínez acorden el brunzir dels seus moscots a l'entorn de la coqueta, esmolant-se en les mútues pallassades.