Crítica
cinema
Després del dol
El punt de partida de Le père de mes enfants és la història d'Humbert Balsan, productor de pel·lícules de Yousef Chahine o Lars Von Trier, entre altres. Balsan era considerat juntament amb Paolo Branco com el model de productor europeu arriscat, amic de les coproduccions internacionals i del cinema d'autor. Quan Mia Hansen Love preparava el seu primer llargmetratge –Tout est pardonné– va conèixer Balsan, que va confiar en el seu talent de joventut. Pocs dies després, Balsan va suïcidar-se deixant perplexa tota la comunitat cinematogràfica. Le père de mes enfants neix del desig de conèixer qui era veritablement aquest insòlit productor.
L'element que la converteix en una pel·lícula veritablement peculiar és la voluntat de comprendre l'altre. El primer que sorprèn és la relació que s'estableix entre una jove directora i la funció del productor com a veritable figura paterna. La primera part és una reflexió sobre el treball d'una gent que ajuda a fer que determinades pel·lícules existeixin. A la segona part la família és una altra. Hansen-Løve abandona la família cinematogràfica per preguntar-se de quina forma la dona d'aquest individu va saber superar els deutes, quina va ser l'herència que va deixar a les seves filles i com el caos professional s'instaura en el cor d'una vida personal. El resultat final és una pel·lícula d'una insòlita maduresa. D'una banda funciona com un retrat que ens ajuda a entendre una dimensió poc explorada del cinema europeu, de l'altra és una admirable pel·lícula sobre els sentiments humans, sobre com el dol afecta el dia a dia d'una experiència vital determinada.