La por més real

Des d'El projecte de la bruixa de Blair, el cinema de terror ha viscut una dolorosa transformació: la posada en dubte de tot el que el retrata com a reflex d'allò sobrenatural, la possibilitat que la por no sigui visible, que no es pugui atrapar en una imatge. Aquesta era l'única idea aprofitable de Monstruoso i Paranormal activity, que també van utilitzar el procediment del documental dins la pel·lícula –algun personatge o mecanisme filma allò que veiem– per tal d'expressar aquesta crisi del gènere. I també va servir a George A. Romero per fer El diario de los muertos, en què la seva interminable saga zombi esdevenia una crònica filmada, gairebé realista. Doncs bé, El último exorcismo seria l'equivalent d'aquests films en el terreny del cinema de possessions demoníaques. I el resultat final és molt més proper a Romero (salvant les distàncies) que a les altres pel·lícules esmentades.

Produïda per Eli Roth (responsable de la notable Hostel i col·laborador de Tarantino a Malditos bastardos) i dirigida pel quasi debutant Daniel Stamm, El último exorcismo segueix uns documentalistes que volen filmar un exorcisme en directe guiats per un sacerdot escèptic. A poc a poc, però, Roth i Stamm revelen que allò que els interessa no és utilitzar aquest marc narratiu com a excusa per a un altre film de possessions, sinó posar a prova la paciència del fan del gènere amb una descripció despietada de l'Amèrica profunda i el seu fanatisme religiós, que deixa en segon terme la part terrorífica. Amb un sentit de l'humor vidriòlic, El último exorcismo despulla el gènere perquè veiem què s'hi amaga al darrere. I la por acaba sortint de la realitat filmada i de tot el que ens oculta.