Poc sovintejats

Una de les característiques de l'ONCA, en la seva formació de cambra, ha estat la d'oferir repertoris poc sovintejats que mantenen l'interès en aquesta hora de música que ofereixen en el seu cicle anual al Petit Palau. Divendres, les peces estel·lars eren dos concerts per a dues trompetes solistes i orquestra. L'eficient actuació de Ricard Casal i d'Alexandre Baiget van donar vida a les obres de Jean Baptiste Loeillet i Francesco Manfredini, aquest darrer pouant no solament de l'escola veneciana sinó també de la francesa, tot i estar influïda per Carissimi, que representava Charpentier. Entre aquestes dues peces exultants, l'ONCA ens va regalar un dens Moviment de simfonia en Do menor, obra de joventut de Mendelssohn, considerat per alguns estudiosos com a Simfonia núm. 12, d'un sol moviment tot i començar amb la indicació grave i, compassos després, passar a allegro. El concert havia començat amb una versió per a cordes de la Sonata en Re major, “Le tambourin” de Jean Marie Leclair, potser la interpretació menys reeixida de la vesprada tot i l'exultant allegro vivace del darrer moviment. El concert va acabar amb una composició de Ricard Lamote de Grignon ben adient titulada Suite a l'antiga, en què una obra de la primera meitat del segle XX intentava aproximar-se al barroc com tantes d'altres han fet. L'obra és una mostra més de la música d'un compositor que, a poc a poc, té més presència als concerts.