Un cor excepcional

Quan l'emoció aflora. Quan no vols que allò s'acabi. Quan l'admiració no només és sostinguda, sinó que va augmentant de manera progressiva, diries que ets davant d'alguna cosa excepcional, i Operetta, de Cor de Teatre, és un espectacle excepcional. Aquesta sensació es veu reforçada si es coneixen els precedents, la trajectòria de la formació banyolina, la seva manera de treballar, de viure la música –el cant coral en concret– i d'afrontar els reptes. Operetta és un salt qualitatiu en la trajectòria de Cor de Teatre superior al que va fer amb el seu darrer espectacle amateur, El concert. La feina dels cantaires banyolins en aquest muntatge, amb direcció escènica de Jordi Purtí, és espectacular; el virtuosisme en la interpretació d'algunes de les obertures i àries més populars del cant líric supera qualsevol expectativa, tenint clar que no és de caire purament operístic, sinó que la idea és fer-ne una adaptació perquè els 26 cantaires hi posin l'harmonia, el cor i els solistes. Ho fan tot, i ho fan tan bé que arriba el punt en què el públic s'ha d'esforçar per recordar que no hi ha orquestra, que no hi ha més música en directe que la que interpreten a cappella el cor que dirigeix amb passió i mestratge David Costa.

Escenari fosc. Senzillesa. Només plafons negres, dues bombetes de llum crua i una superfície coberta de moqueta vermella. Arriba un operari carregant un piano de mitja cua que planta al vell mig de l'escenari, de dins les entranyes del qual aniran eixint els cantants de Cor de Teatre mentre interpreten la Marxa triomfal d'Aida, de Verdi. Preparació de l'attrezzo a la vista del públic, i comença l'espectacle. El llenguatge de Jordi Purtí, que amb Operetta estrena el seu 50è muntatge, és plenament recognoscible i, en aquest cas, molt més si anteriorment s'ha vist Hop!era, ja que algunes de les situacions que s'hi plantegen, com ara la que il·lustra el Brindis de La Traviata –una de les més divertides–i el Cor d'esclaus de Nabucco, per dir-ne alguna, són gairebé calcades. Caracteritza aquesta manera de fer una certa voluntat de transgressió, que ha notat una mica el pas del temps, i un humor entre gamberro, amable, blanc i, en ocasions, naïf, molt proper –a Hop!era van treballar junts– al llenguatge de Toni Albà, un altre referent del teatre còmic del nostre país. És un llenguatge força efectiu que, en línies generals, funciona bé, i l'espectador reacciona fent esclatar riallades; però el que no deixa d'admirar el públic, especialment el que és aficionat al cant coral o el practica, és la capacitat que tenen els membres de Cor de Teatre per simultaniejar la interpretació de la música a cappella amb el gest –en ocasions d'una gran exigència física–, excel·lint en les dues facetes. ¿Com s'ho fan per no perdre's quan, en comptes d'estar agrupats per cordes com si fossin una coral situada en l'espai de manera convencional, estan disseminats per l'escenari i, a més, simulant que van ben torrats o entrant i sortint d'escena per fer diversos personatges mentre la soprano Montse Baeza porta a trenc de plor més de mig teatre amb la interpretació de l'ària Casta Diva (Norma, de Bellini)? O com quan no paren de moure's fent veure que són un maldestre quadre de ballet, mentre interpreten l'ària Mon coeur s'ouvre à ta voix (Samsó i Dalila, de Camille Saint Saëns) amb Natasha Nesterchuk com a solista; o com quan el baix Nani Vila, dotat d'una vis còmica remarcable, encapçala un particular pilot de ciclistes que canta Mi par d'esser con la testa (El barber de Sevilla, de Rossini) mentre van fent quilòmetres.

L'evolució de Cor de Teatre, que va néixer i ha crescut sota l'auspici de l'Aula Municipal de Teatre i que és una de les companyies residents de l'exemplar Factoria de les Arts Escèniques de Banyoles, la personifiquen cantants-actrius com ara la soprano Mariona Callís, amb un color de veu captivador i, per la banda del gest, el baix Pere Quintana, quin gran pallasso s'ha revelat!

No hi ha en aquest país ni en el veí ningú que faci això que fa Cor de Teatre, una proposta fresca, innovadora, que, tanmateix, presenta alguna dificultat per dur de gira, com ara el gran nombre d'intèrprets. Però els responsables de Somfònics, la productora que ha creat la mateixa companyia i que, de fet, és signe de la seva professionalització, confien superar les dificultats com fins ara, amb una dedicació i entusiasme encomiables.