La ciutat somiada

Midnight in Paris comença amb vistes de París que podrien semblar postals turístiques. No ho són. La música de procedència nord-americana i el que ve després ens ho confirmen: si el film és potser la millor pel·lícula de Woody Allen en molt temps és perquè, precisament, gira al voltant dels clixés i els tòpics, del que pensem sobre les coses i allò que les coses són en realitat, un dels temes més fructífers de la seva obra. En aquest cas, es tracta d'un americà fascinat no tant per París com per la idea preconcebuda que en té, la qual cosa el portarà cap al deliri: com a alguns dels títols més suggeridors del seu autor, Midnight in Paris també acut a l'element fantàstic per tal de sublimar i alhora observar amb maliciosa distància els somnis dels seus personatges. Així, Gil (al qual Owen Wilson presta el seu aspecte al·lucinat i marcià) es veu atrapat en una ciutat que conté moltes altres (els seus enyorats anys 20, la Belle Époque…) i personatges inimaginables, de Hemingway a Scott Fitzgerald passant per Gertrude Stein, Dalí, Buñuel o Picasso. La barreja sempre és a punt de caure en el ridícul, però Allen ho impedeix amb encomiable desvergonyiment i un sentit del timing i l'equilibri que prové de la gran tradició de la comèdia de Hollywood, de Leisen a Minnelli. I també amb una reflexió molt acurada sobre la incapacitat de viure el present (present prou insuportable, d'altra banda, representat per la frívola xicota de Gil, els seu sogres… i el Tea Party!) i perdre's en els somnis d'altres èpoques. És cert que no aprofundeix en res, però també que supera en lucidesa i desengany (sembla ja un testament) el que Allen havia dit de Londres o –ai!– Barcelona.