Quadern de cinema
La franquícia ‘Piratas del Caribe' arriba a la quarta entrega testimoniant que tampoc és aliena a l'apropiació il·lícita
Tradicions bucaneres
Fa la impressió que aquests bucaners no beuen rom sinó alguna cosa semblant
al Nestea
Prop del Museu Naval Turc d'Istanbul, el pirata Barba-roja ( Khair ed-Din Paixà Barba-rossa) té un monument que dóna fe de la seva condició d'heroi nacional. Si un decideix explorar els abismes del cinema popular turc dels anys seixanta, pot comprovar fàcilment com l'esperit corsari de Barba-roja semblava inspirar les estratègies dels artesans de la sèrie B (i Z) d'allí: l'apropiació era la constant d'una estètica bastarda en què icones de la lluita mexicana (Santo, el Enmascarado de Plata), personatges de fumetti (Killing), figures històriques (Al Capone), superherois nord-americans (Superman) i vilans pulp (Fu Manxú) convivien en una terra de ningú sostinguda sobre una banda sonora feta d'un collage de saquejos que agermanava melodies de John Barry i Henry Mancini, entre d'altres víctimes. Un exemple: a Kizilmaske (1968), l'Home Emmascarat (el personatge de còmic creat per Lee Falk) assumia la missió d'alliberar un científic capturat per Al Capone, qui, per cert, negociava la venda de l'hostatge a un Fu Manxú interpretat per un actor de raça negra. Anys menys tard, el mateix director de tan interessant desgavell, Çetin Inanç, utilitzaria –il·legalment, no cal dir-ho– els plans de les batalles de La guerra de les galàxies (1977) per donar una mica de distinció a l'estètica tercermundista de Dünyayi Kurtaran Adam, una space opera rodada en el marc incomparable de la Capadòcia i poblada per uns alienígenes de pelfa que no resultarien convincents ni a Barrio Sésamo.
Aquelles pel·lícules turques esperonen la hilaritat de tot espectador occidental que hagi tingut la sort de trobar-les en algun mercat d'Istanbul, però també són un exercici de postmodernitat salvatge, irreflexiva, que probablement va encendre la imaginació del Quentin Tarantino anterior a Kill Bill: els turcs havien donat forma a aquell gran acte de llibertat, al gest postmodern definitiu de crear una obra inèdita a partir de materials reciclats.
Sembla ser que Tim Powers, gran escriptor de novel·la popular, va sentir-se, en veure les primeres entregues de la sèrie Piratas del Caribe, com un vaixell assaltat per Barba-roja o per Barbanegra: bona part de l'imaginari del seu llibre En costas extrañas havia estat apropiada pels responsables d'una franquícia, en principi, només inspirada en l'última atracció de parc temàtic en què va participar directament el geni creatiu de Walt Disney i que va ser inaugurada a Disneyland l'any 1967. Les tripulacions espectrals imaginades per Powers ja havien recorregut la trilogia dirigida pel preciosista Gore Verbinsky, però l'escriptor no ha estat acreditat com a font inspiradora fins aquesta quarta entrega que és, en certa mesura, una refundació, en què canvia el director –ara, Rob Marshall, que, tot i ser director de musicals, no aconsegueix fer amb els bucaners el que George Sidney va fer amb els mosqueters– i hi ha relleu de secundaris –marxen Bloom i Knightley, entra Cruz–.
Fa la impressió que la corporació Disney ha volgut tapar el seu acte de pirateria no confessa: acreditar Powers ara esvaeix el fet d'haver-lo espoliat abans. El curiós del cas és que Piratas del Caribe: en mareas misteriosas és l'entrega en què el toc Powers és menys evident: sí, s'utilitza el tema de la font de l'Eterna Joventut, es desaprofita la figura de Ponce de León i hi apareix Barbanegra, encara que un Barbanegra que no utilitza el poders màgics amb la generositat en què ho fa a la novel·la. El problema de la pel·lícula és el mateix que el dels anteriors títols de la sèrie: fa la impressió que aquests bucaners no veuen rom de veritat, sinó alguna cosa semblant al Nestea. La pirateria turca era, en el fons, més imaginativa (i prepunk?) que la corporativa.