cultura

l'entrevista

“La música d'avui dia és tal com és gràcies al jazz”

Acaba de tornar de Nova York, on ha impartit una conferència sobre... jazz català?

Sí, m'hi van fer anar a parlar dels orígens del jazz a Catalunya, la qual cosa no m'esperava. No hi havia l'Obama, però sí uns quants professors universitaris, que no s'imaginaven, per exemple, que les orquestres de la Barcelona dels anys 30 sonessin com sonaven. Va ser interessant.

En el context actual, amb quins ànims es dirigeix una discogràfica i una botiga de discos?

És el que m'agrada. Ahir vaig rebre un correu electrònic d'un amic meu americà, que havia estat jugador de beisbol d'un equip important. M'enviava l'enllaç d'un article seu al Los Angeles Times en el qual deia que, mentre es pogués pagar un parell de margaritas al mes, ja es donava per satisfet. Jo no et diria tant, entre altres coses perquè no m'agrada la margarita, però viure del que t'agrada és un goig.

Com veu el jazz a Catalunya?

Hi ha dies que el veig bé i dies que no. Va viure una etapa molt il·lusionant i productiva, que va ser la del Pipa Club, durant la qual van sortir molts grups i, a Barcelona, hi vivien o hi venien sovint Bill McHenry, Kurt Rosenwinkel, Mark Turner... músics que van saber crear una fusió musical, cultural, intel·lectual amb músics d'aquí.

Existeix un “so Barcelona”?

No ho crec. Afirmar-ho és mirar-se massa el melic. No crec que tinguem tanta personalitat per dir que tenim un so especial, tot i que evidentment sí que hi ha músics amb un so característic, com ara Sergi Sirvent o Giulia Valle, que, d'aquí a uns anys, potser sí que seran representatius d'alguna cosa. La nostra història és encara molt petita i, quan és tan petita, adjudicar-se coses d'aquest calibre ho veig presumptuós. De tota manera és innegable que l'escena a Barcelona ha canviat, tant per la qualitat com per la quantitat de músics.

Per què ha perdurat el jazz tots aquests anys?

Hi ha una comunitat religiosament jazzística que defensa el jazz d'una manera gairebé apostòlica. Hi ha alguna cosa més que agradar-te la música en si, i això és el que ho ha fet perdurar. El jazz està amenaçat de mort des de pràcticament deu anys després de néixer, però encara continua. El jazz que es fa ara no té res a veure amb el què es feia fa vint anys, i el de fa vint anys no té res a veure amb el de fa quaranta, la qual cosa vol dir que és una música permanentment viva, amb músics amb una capacitat creativa que no crec que existeixi en cap altre àmbit musical. La música d'avui dia és tal com és gràcies al jazz.

Dels discos que ha editat, quins són els seus predilectes?

No són els que més he venut, tot i que vendre discos evidentment és una cosa que necessito com a empresari. Hi ha discos, però, que em van donar molta vida quan van ser editats: Cravo en Canela de Carme Canela, Unexpected de Sergi Sirvent, Colorista de Giulia Valle...

Com recorda els anys que gravava Brad Mehldau, actualment una de les grans figures internacionals del jazz, amb músics catalans al Jamboree?

El mirava amb cara d'estaquirot, ja que mai havia sentit ningú d'aquella edat tocar el piano tal com ell ho feia. Els que vam tenir l'oportunitat d'escoltar el Mehldau aquella època sabíem que, a l'escenari, passaven coses importants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.