Els perills d'internet

Amb pel·lícules com aquesta sempre surt el mateix dilema: ens hem de deixar influir pel fet que sigui una opera prima, fer confiança al director novell o fer-li un favor i dir-li que ha agafat el pitjor camí possible per començar la seva carrera? Ja em perdonareu, però jo sóc dels que creuen que és millor la segona opció. I més en una pel·lícula com Brutal box, que no és precisament humil ni es deixa la pell en confessions íntimes, sinó que vol dir moltes coses i molt importants sobre el món en què vivim. En aquest cas, internet esdevé un tema privilegiat, i el debutant Óscar Rojo no en deixa passar ni una: la seva pel·lícula es presenta com una gran reflexió global sobre la xarxa com a reflex d'un món tancat en si mateix, on les relacions humanes han perdut el caliu i el negoci ho acaba d'espatllar tot, sobretot quan està en mans de desaprensius.

Amb estructura fragmentària, com està de moda, i diversos personatges que van entrecreuant les seves vides perquè tot quadri al final, Brutal box mostra la pantalla de l'ordinador com a gran tòtem de la contemporaneïtat, però no sap com utilitzar-la per donar entitat formal a la seva pel·lícula. Així, la realització no aprofita gens ni les textures ni els formats que formen part de la trama i tira pel dret, és a dir, per una manera de planificar i de dirigir els actors, a partir d'un guió impossible, que no es diferencia en res del pitjor cinema espanyol, encarcarat i inversemblant, irreflexiu i intransitiu. Els temes que manega són delicats, però no el tractament que hi fa, groller i maldestre fins arribar a la pura contradicció: Brutal box potser hauria funcionat millor com a pura i simple pel·lícula de por, sense excuses ideològiques, sense coartades.