Noves tradicions

Fa poc vaig portar la meva filla a dinar al Flash-Flash. La idea no era només cruspir-se una truita sinó fer una mica de cultureta del que és el nostre patrimoni cultural recent. Perquè el restaurant creat l'any 1970 pel fotògraf Leopoldo Pomés, junt amb els arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà, és d'aquelles icones que expressen una època però que es mantenen actuals tot i que passin les dècades. Si fos un local de Londres o Nova York de ben segur que els turistes catalans ajudarien a mantenir el mite, però com el tenim a tocar el seu caràcter simbòlic es dilueix. I cal recordar que obres com aquestes són les que han fet que, per exemple, ara es parli de la truita deconstruïda. I no perquè se'n serveixin d'aquesta mena al local del carrer de La Granada del Penedès, a Barcelona. En l'esperit dels seus creadors, que formaven part del que es va anomenar gauche divine, no es trobava només el gest pijo de sofisticar la truita, sinó la consciència que el menjar, l'estètica, l'interiorisme i les referències culturals poden anar de bracet.

De fet, les imatges que encara es poden veure a la paret del restaurant poden evocar Jean Seberg a la pel·lícula de Godard A bout de soufle. En aquest sentit, com ha estat amb moltes de les seves obres de disseny, arquitectura o interiorisme, Alfonso Milá va saber mirar enrere, recollir la tradició i situar-la en el present per crear una altra nova tradició.