La realitat feta mite

Fa un parell d'anys, el jove Pedro Aguilera va aparèixer a l'escena cinematogràfica amb La influencia, pel·lícula sobre el malestar quotidià filmada com si fos un informe mèdic. El seu segon llarg, significativament titulat Naufragio, sembla que no hi tingui res a veure, però en el fons parla de la mateixa “catàstrofe”, com diria Roland Barthes: la d'una civilització que arriba a les acaballes amb la inconsciència d'un nen. El to, però, és aquí molt més ambigu, tirant cap a una èpica disfressada de crònica social. L'aventura de Robinson, una mena de tòtem negre que arriba a les costes del sud de la península i es dirigeix cap al nord per complir una estranya missió, evoca tant la novel·la de Daniel Defoe –a la qual dóna la volta– com El cor de les tenebres, de Conrad, fins al punt que es podria dir que Naufragio és alguna cosa així com Apocalypse now reescrita per Michel Tournier –una altra de les fonts confesses– i filmada per Werner Herzog.

En efecte, l'al·lucinació, el trànsit, el fet de situar-se fora del món és l'estratègia de Robinson per a contemplar-lo i interpretar-lo. I així les imatges d'Aguilera prenen una coloració fosca, metàl·lica, inestable, que fa trontollar la percepció de l'espectador. Sembla tot com un somni, com la paràfrasi d'un mite ancestral. Però alhora se'ns mostra molt proper, a la manera d'un film de terror de sèrie B dels anys quaranta, molt a prop de Vaig caminar amb un zombie, de Jacques Tourneur. Es tracta d'un artefacte estrany en el context del cinema de l'Estat, una proposta que no respon a cap moda, i per tant d'una originalitat aclaparadora. Aguilera, en fi, demostra que té coratge per anar sempre més enllà. I que ho sap fer amb poder evocador i tones d'energia.