Crítica
blues
El bruixot
Molt abans que Robert Johnson es vengués l'ànima al diable, el blues ja feia estralls en la Nord-amèrica més negra. Expliquen no obstant això que una vegada equiparats els drets civils –almenys sobre el paper–, el blues va ser repudiat per la negritud (representava la submissió esclavista del seu poble) en inversa proporció a l'interès que va suscitar entre els rostres pàl·lids (tenia l'essència i el misteri del que molts d'aquells blanquets se sentien desproveïts). Si és cert que els millors temps del blues modern, amb uns pletòrics John Lee Hooker, BB King, Koko Taylor o Budy Guy, ja han passat a la història, de tant en tant apareix un nou nom que injecta un renovat i estimulant impuls sobre uns acords que, com bé afirma Quico Pi de la Serra, no reflecteixen una dinàmica estètica sinó més aviat un estat d'ànim. En aquest sentit cal considerar Otis Taylor com un dels últims bruixots que ha establert una progressió a l'hora de renovar l'impuls del vell blues. Resulta admirable constatar com un personatge que sembla plantar-se a l'escenari com si acabés de recollir els fems i apilar la palla de la granja ha sabut envoltar-se d'uns músics joves que concedien la més refrescant actualitat a la seva manera de fer primitiva i arcaica. Una manera que l'uneix directament amb la beta africana oberta pel mali-nès Ali Farka Touré i el situa al bell mig de l'exploració polisònica d'aquests orígens. A banda dels temes propis, d'una austeritat només comparable amb la seva contundència, Taylor va corprendre l'audiència amb la seva revisitació del Hey Joe, de Jimi Hendrix. Potser per a compensar els problemes tècnics que van acabar marcant de forma massa excessiva el desenvolupament del concert. Abans de la seva actuació, va intervenir un deixeble avantatjat com és el resolutiu Corey Harris, que també es va unir a Otis Taylor al final de la vetllada per evocar un Mockingbird que va posar el públic de la Nova Jazz Cava de Terrassa dempeus.