Emoció geomètrica

El detall més humà de la vetllada va ser el quart d'hora de retard en l'inici del concert. Tant bon punt es va disparar la primera nota, la intensitat, el ritme i l'emoció van quedar en mans de la computadora. Una emoció geomètrica visualitzada en un rectangle on milers de leds traduïen al llenguatge lumínic la galeria més contrastada de matisos sonors. Era com si el monòlit de Kubrick, dipositari de l'alfabet de totes les civilitzacions, desxifrés els impulsos programats per Alva Noto a partir del que li suggeria el minimalisme i la premeditada contenció dels missatges enviats per Ryuichi Sakamoto. Resulta admirable com aquest extraordinari manipulador de bits ha sabut concedir una nova i excitant dimensió a l'univers sonor del pianista japonès a partir de la seva transcripció matemàtica. Però no tan sols per la subtilesa i precisió a l'hora d'aplicar ritmes, variacions i efectes sobre les seves manifestacions orgàniques, sinó per la capacitat de traduir-ho en un espectacle visual en què tot el que se sentia es feia gairebé palpable. La pantalla rectangular situada al fons de la caixa escènica era com una pissarra màgica on la llum reflectia el pas de cada nota; una placa d'anàlisi microscòpica on la mostra exhibia la composició de les molècules; un quadre on el pinzell electrònic deixava l'inequívoc rastre del seu traç cartesià. En tot cas, el mestre, el científic i l'artista no va ser ningú altre que Alva Noto, el Billy Strayhorn de Sakamoto el dia que aquest es reencarni en Duke Ellington. Nascut a l'est d'Alemanya i amb el nom real de Carsten Nicolai, Noto és el mister Hyde d'un Sakamoto que pot sentir-se agraït d'haver trobat un alter ego que ha concedit una renovada vida artificial a la seva obra.