Humà, massa humà

Hi ha pel·lícules que veus a venir. Som a Jerusalem, la treballadora romanesa d'un forn mor en un atemptat suïcida i la premsa carrega contra l'empresa. Un personatge gris, amb una vida estúpida i banal (és a punt de separar-se de la dona, a més), es farà càrrec de l'assumpte. És el director de recursos humans, una denominació que ve massa gran a la seva rutina laboral. Però anirà a Romania, acompanyant el cos de la morta, i coneixerà altres realitats, altres cultures, altres desgràcies. De la darrera pel·lícula d'Eran Riklis (El limonero, La esposa siria) sabem que no en podrem treure gaire més que una història costumista que deriva cap a la comèdia negra, això sí, amb un alt grau de conscienciació social. I el cinema on queda en tota aquesta geografia?

Doncs de geografia estem parlant, de l'Extrem Orient a l'Europa de l'est, punts conflictius des de fa ja molts anys. I la veritat és que, en aquest desplaçament, Riklis té algunes coses a dir, sobre l'ombra d'una persona que ja no existeix i la seva incidència entre els supervivents, la seva presència pertorbadora i culpabilitzadora. En canvi, la pel·lícula no té res a fer quan es tracta d'aprofundir en el conflicte, en la tensió que provoquen els fets, i llavors cau en un bonrotllisme que, dit sigui de pas, és un dels grans mals del cinema “d'art i assaig” dels darrers temps. Perquè, mentre aquest tipus de cinema diu que tots som iguals i que les coses ens afecten de la mateixa manera, hi ha uns altres que s'aprofiten de la qüestió: ja se sap, mal de molts… I llavors cal preguntar-se la funció ideològica de pel·lícules com aquesta, ja que la cinematogràfica té molt poques coses a dir. Per a quan un cinema polític amb formes polítiques?