Les variacions cafres

L'aparició dins del panorama de la comèdia passada de voltes de Resacón en las Vegas va suposar una bona alenada d'aire fresc. La gràcia de la proposta radicava en com, a partir d'una el·lipsi salvatge, ens permetia imaginar quins podien haver estat els excessos d'incorrecció de tres amics que es perdien a Las Vegas. L'estructura del relat jugava amb l'ambigüitat, no concretava les coses, donava volada a la imaginació de l'espectador mentre unes quantes dosis de comèdia cafre estimulaven un clar desig de transgressió política. Resacón 2: ¡Ahora en Tailandia! podria arribar a ser una pel·lícula més o menys sorprenent si no fos que funciona com una simple còpia de l'original, sense que aporti cap ingredient nou. La proposta pot semblar interessant si es contempla com un exercici de variacions. Todd Phillips va descobrir un esquema inspirat en la trobada d'uns personatges, la presència d'una el·lipsi transgressora, la possible solució del buit temporal que la pel·lícula planteja i la resolució final a partir d'un seguit de fotografies fixes que deixen imaginar el que pot passar. La repetició dóna peu a un curiós exercici barroc, però la sensació que més enllà de l'esquema en la nova producció hi ha poca imaginació, provoca la decepció.

Resacón 2 vol jugar obertament la carta de la franquícia. No hi ha cap element que desentoni, que posi en dubte el que va ser la primera part, ni cap sorpresa possible a l'espectador. Las Vegas és substituït per Bangkok. El company perdut és suplantat pel germà de la núvia protagonista i en lloc de trobar-se amb un nadó després de la ressaca es troben amb un mico. Les bromes continuen sent volgudament cafres, però no tenen massa imaginació i resulten més que previsibles. La sensació que s'ha tirat pel camí fàcil, que els acudits no estan massa ben construïts i que els personatge han perdut la gràcia original fa que decaigui l'interès. Sembla com si per tal de construir una comèdia que sigui rentable i que permeti fer l'estiu, no fa més que deixar en segon terme la possibilitat de poder repensar des de la comèdia popular un model de cinema innovador, tal com va oferir la primera.