Gestos màgics

Surt Vanessa Torres i dedica un primer “bye, bye” a la sala, deixant que la mà palpi en l'aire les hores de teatre de 14 anys d'història, a què ara es posa fi. El segon “bye, bye”, enèrgic, ja dins del personatge de partenaire enfadada, el dedica a Hausson mentre fa mutis. El mag, home de recursos, engega l'espectacle amb professionalitat. Guarnit amb jaqueta i corbata i manipulant amb senzillesa cartes, boles i monedes. Una coreografia gairebé estàtica que juga amb la camaraderia del públic.

La màgia és una d'aquelles arts que sempre agraden a la sobretaula, però que no tenen la presència que correspondria a la demanda amb els cafès. Hermann Bonnín reclama més atenció per a la màgia poètica i menys petards per a la còmica, de graciós que increpa el públic amb sornegueria, i la capacitat de manipular els elements del qual queda en un segon pla. Barcelona és massa gran per poder abraçar les novetats màgiques. Com ara, que El Rei de la Màgia ha traslladat el museu del carrer de l'Oli i l'ha posat a tocar de les parets del Borràs, al carrer Jonqueres. A més d'ensenyar material de Carlston, Partagás i Fu Li Chang, hi han equipat un teatre on fan funcions de dijous a diumenge, des del març. Brossa també es meravellava de la botiga que continua oberta al carrer Princesa.

A l'estrena de dimecres s'hi va veure públic com ara l'amic de Joan Brossa i compositor Josep Maria Mestres Quadrenys. “Avui és un dia fonamental”, va sentenciar sense malenconia, ja assegut a l'ombra de la platea. Vicenç Altaió, Jordi Maluquer, Toni Bartomeu, Jordi Martí i Carles Sala són més habituals a les estrenes, però tots eren conscients que dimecres (i fins al 24 de juliol) hi havia un plus d'acompanyament: l'equip del Brossa surt d'on va néixer i es trasllada a La Seca. Si la inauguració del Brossa la va presidir el mateix Joan Brossa, en aquest bye, bye, s'hi va trobar a faltar la seva companya i incansable defensora, Pepa Llopis, que va morir fa tres setmanes. Hausson va regalar a la partenaire que tanqués l'espectacle amb un joc visual de la factoria Brossa –va desempaquetar uns sobres cada cop més petits fins que no s'hi va trobar res tangible–. Era el final de Poemància, que precisament va inaugurar la sala. Gestos que ajuden a cosir un relat d'un art que busca on revelar-se, amb una poètica que pot ser tendra i humana com el d'un nus a la gola, quan un s'acomiada.