El perfecte mal educat

Enlloc no està escrit que assistir a un concert o a una òpera hagi de ser una experiència plaent per als sentits i/o l'intel·lecte. Al contrari, un auditori o un teatre poden ser llocs de tortura indicible per als melòmans que creuen, il·lusos, que passaran unes hores embolcallats per les harmonies més celestes. Per esguerrar la festa sempre és a punt un personatge que atreu més ires combinades que un tenor de tercera: l'espectador mal educat.

No pensi el lector sofert que es tracta d'un accident genètic o d'un ésser aïllat, i ca! Així com Barcelona atrau una proporció inusitada de pollosos, també el Palau, L'Auditori i el Liceu compten amb una colònia d'espectadors amb pocs parions en el món civilitzat, obsedits a fer la guitza al proïsme. Ara bé, la Ciutat Comtal té justa fama de ser un empori de tolerància, per això vull oferir uns petits consells per a tots aquells que volen assumir, amb tots els ets i uts, el seu destí: el de perfecte mal educat.

1. Estossegui, és natural. Refrenar els impulsos del cos és una castració inacceptable per a l'home i la dona del segle XXI. Si la gola es comença a remoure, no l'aturem i deixem anar amb tota tranquil·litat l'estossec o estossecs corresponents. És, tanmateix, recomanable esperar que la música soni el més fluixet possible (en llenguatge tècnic, piano o pianíssim), el reduït nivell de decibels afavoreix el benestar corporal al tossir. Semblant benaurança es pot aconseguir en els moments de silenci (deixats per compositors mandrosos) o en les pauses entre moviments, entranyable moment de comunió entre tots els estossegadors professionals. Tossir abans o després del concert i en l'entreacte és totalment desaconsellable: no sona pas música.

2. Obri un caramel amb tot el temps que necessiti. Vivim en una societat on tot són presses. Resisteixi's i obri el caramel amb tota la parsimònia d'un monjo budista. El crec-crec del plàstic té efectes no pas dissímils als d'un mantra.

3. Comuniqui's amb l'exterior. La modernitat ens exigeix estar en contacte permanent amb tu, tot i tothom. Per això, mai no s'han d'apagar els telèfons mòbils per si l'amic amb qui fa una hora hem fet un cafè ens vol preguntar com estem. Tractant-se d'activitats musicals, l'òptim seria que el so de la trucada també fos musical: amb una mica de sort, potser és una obra del programa. La felicitat suprema, per descomptat, és contestar, encara que només sigui per dir que ara no podem parlar. Per sort, la tecnologia ha avançat de tal manera que amb un petit aparell podem piular “la soprano és una foca!” o navegar per webs porques només amb un cop de dit. A més, la llum emesa per aquests estris dissipa la molesta foscor en què està sumit el públic.

4. Comuniqui's amb el veí. Cert, el Palau i L'Auditori no són el TNC, i no s'hi pot comentar de forma audible: “Guaita, el Claudi de La Riera. Mira que és mala peça!”. Però les converses profundes tipus “el segon oboè ha entrat tard al compàs 254” són benvingudes.

5. Venti's, faci o no calor. El ritme és un element cabdal de la música, i res millor per acompanyar una simfonia, una ària o un quartet que aquest instrument de percussió indeterminada que és el ventall. Per si els cops a la pitrera no són prou audibles, el meu consell és dur polseres, cadenes i/o collars. El seu deliciós dring compensarà oblits imperdonables com el de Mahler en no posar triangle a l'Adagietto de la Cinquena.

Seguint aquests consells bàsics, el perfecte mal educat aconseguirà el seu objectiu vital: fotre els que volem escoltar música. Ja ho diu Amonasro a Aida: “Raça infame, odiosa i fatal per a nosaltres!”. Mal llamp se l'emporti!