Pablo, a pesar de tot

Després d'una “absència involuntària de molts anys” als escenaris de Girona, com ell mateix va remarcar al principi del concert, Pablo Milanés va actuar dijous a les escales de la catedral de Girona, plenes d'un públic expectant per veure un dels grans mites de la cançó cubana i universal. Res a veure amb aquella actuació de Milanés al Teatre Municipal de Girona el maig de 1976, juntament amb altres representants de la Nueva Trova Cubana que van ser presentats per Lluís Llach, davant d'un públic “incomprensiblement minoritari, que no arribava a omplir els seients del pati de butaques”, com constatava el cronista de Los Sitios. Han passat 35 anys i, evidentment, han canviat moltes coses, però Milanés manté als 68 anys la seva força expressiva i una veu poderosa.

Una altra cosa són els complements: un excés de teclats electrònics que desvirtuaven les cançons, un violí amplificat que posava dels nervis, un so demencial amb algunes errades tècniques que van atacar la integritat auditiva del públic. Un despropòsit i una llàstima. Al mateix Milanés se'l veia inquiet, enviant senyals als seus músics i als tècnics, potser intentant desesperadament que la seva veu no quedés enterrada sota un allau de notes sintetitzades. I la guitarra? Milanés la tenia al costat, però es va limitar a agafar-la en un parell o tres de cançons i més aviat com un complement estètic del seu ofici de cantautor. Hauria estat magnífic escoltar les mateixes cançons només amb guitarra acústica o, per què no, a cappella.

La nit va començar amb una Plegaria (“Qué es lo que falta para creer que Dios murió...”) i Pablo va apostar fort per discos recents com ara Orígenes (1994), Días de gloria (2000) i Regalo (2008), deixant per al final clàssics com ara Ya ves; Años; la sempre emocionant Yolanda, cantada amb el públic; El breve espacio, i Para vivir. En aquests casos, sempre hi trobes a faltar alguna cançó –personalment, Yo no te pido–, però sobretot dijous, més que el fons, va fallar la forma.