Jocs Florals del 1936

El matí del diumenge 28 de juny del 1936 es van celebrar, al Teatre Fortuny de Reus, uns brillantíssims Jocs Florals, on una part de la ciutat es va abocar amb entusiasme. El passat 28 de juny, es va acomplir, doncs, 75 anys, tres quarts de segle, d'aquesta celebració. Crec que val la pena de parlar-ne perquè només faltaven una vintena ajustada de dies perquè tingués lloc la rebel·lió dels militars contra la Segona República espanyola i és provoqués amb ella la nefasta guerra civil que tingué lloc del 1936 al 1939 i de la qual –no en queda cap dubte– encara paguem les conseqüències. El Teatre Fortuny, ornamental al màxim, feia tot el goig possible i les seves localitats es mostraven plenes de públic empolistrat, amb excepció feta de l'ampli galliner on només hi havia quatre gats, perquè els seus habituals no menyspreaven pas la poesia però no tenien cap entusiasme per les concentracions de gent mudada.

A ningú dels que omplíem el teatre, malgrat els temps procel·losos que patíem, se li devia acudir que al cap de tres setmanes totes aquelles personalitats que presidien la festa, començant pel jurat, es trobarien implicats en un dels dos bàndols derivats de la conflagració que anava a esclatar. El jurat qualificador estava format per vuit persones presidides pel Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol i Rovira. Ara, en repassar els noms, veiem que tots ells estaven involucrats en la política de partits de la coalició d'esquerres o en la de dretes. El mateix passava amb la comissió organitzadora. Els colors polítics estaven bastant anivellats amb una lleugera majoria d'homes d'esquerra (de l'esquerra burgesa, naturalment). L'harmonia i el fair play van endolcir sempre tots els capítols de la festa.

És veritat que d'aquells mesos del 36 tan tensos en tot l'estat molts historiadors n'excloïen Catalunya fins al punt que parlaven amb freqüència de l'oasi català. Amb tot, aquest oasi no era tan plàcid com els optimistes jutjaven. Amb la seva fúria immediata, amb revolta sanguinària que deixà fora de joc el govern legal de la república i la bestial cacera de l'home suposadament enemic perpetrada en les zones dominades pels militars rebels, la guerra immediata demostrarà que la tensió entre esquerres i dretes que hi havia en el conjunt de l'estat espanyol es trobava des de feia uns mesos en una situació límit. Però la gent, de vegades, ho oblidava, almenys aprofitava els parèntesis. I aquells Jocs Florals foren un parèntesi insòlit. El públic del teatre va semblar molt feliç de veure la reina que duia un vestit magnífic i innovador perquè el vestit en lloc de ser blanc, com marcava la tradició, era estampat amb grans flors de color corall sobre un fons, això sí, blanc. Aquesta reina, Isabel Vilella i Mayner, d'esplèndida cabellera rossa i moviments airosos, no va ser sola a entusiasmar el públic que aplaudí també amb càlida convicció un jove poeta reusenc, Antoni Correig, que obtingué la Viola d'Or, un dels premis principals del certamen.

Si uns Jocs Florals acoblaren la gent i els féu compartir satisfaccions com aquestes, era tan difícil la pau? Setanta-cinc anys després seguim igual. La comunitat internacional ha permès i ha atiat guerres i revoltes al Mediterrani. Algú podria aclarir d'on surt la malignitat que ho provoca?