Crítica
dansa
Ni una sola llàgrima
Després de l'èxit amb el qual va celebrar el seu 40è aniversari, Sol Picó s'ha decidit a dirigir una obra sense participar-hi. La coreògrafa valenciana desplega el seu arsenal de postures i passos desmanegats emparellant-se amb els desamors i els monstres molt humans de la famosa pel·lícula de Fassbinder Les amargues llàgrimes de Petra von Kant. Picó ja no hi és, reemplaçada per un vistós elenc de cinc ballarins i dues actrius, i se la troba a faltar. Encara que direcció i coreografia vinguin firmades per ella i tota l'obra traspuï els seus excessos i les seves fixacions al voltant de la deformitat i els estereotips, és un tipus de dansa que només ella la fa genial, perquè és veritablement en ella que s'uneixen diferents mons: amb tot el vessant clàssic sempre a punt d'emergir, encara que d'una manera rocambolesca, darrere de la contemporaneïtat més autèntica. De la mateixa manera que el títol remet a una base d'imatges infantils passades pel fuet del còmic El Víbora, la tristesa de la història s'ha transformat en histèria, i els monstres ballarins, prou treballats com a personatge, ho estan menys quant al moviment i no arriben a convèncer ni a commoure. Pel que fa a les actrius Maru Valdivieso i Vanessa Segura, desenvolupen un treball brillant però que dins l'amalgama atropellada de tota l'obra perd força. Hi ha un moment cap al final en què s'intueix el que podria haver estat la clau de l'obra, quan el trio format per Xaro Campo, Vero Cendoya i Virgínia Garcia ballen trenades al voltant del pal que presideix l'escenari: una dansa recargolada, lasciva i humorística que tant de bo contamini la resta de l'obra en el seu rodatge.