Crítica
jazz
‘Master & commander'
Branford és l'hereu de la dinastia Marsalis, el fill gran d'una nissaga jazzística compartida amb els seus germans Wynton, Jason i Delfayo sota la tutela del seu pare, Ellis. Qui hagi seguit mínimament la seva carrera reconeixerà en ell una inquietud de tastaolletes i una debilitat pels duets de piano, com ho ha deixat palès amb els treballs enregistrats al costat del seu pare, del polifacètic crooner Harry Connick Jr. i ara en companyia de Joey Calderazzo, el pianista del seu quartet amb qui acaba de signar Songs of mirth and melancholy, una obra poderosa però excessivament íntima per posar-la a prova en una plaça pública a l'aire lliure davant una multitud convidada a tastar els vins de la comarca. L'intent va convertir el gest en un acte testimonial i tant l'imparable Calderazzo com l'invencible Marsalis van esperar a treure la bèstia tan bon punt el quartet va presentar armes amb la bateria de Justin Faulkner i el contrabaix d'Eric Revis. Calderazzo, el blanquet de la colla, acostumat a demostrar que el jazz no és una qüestió de pigmentació, va assumir la funció d'atiar el foc i mantenir el caliu d'una formació que descansa en el saxofonista de Nova Orleans. Master & commander d'una proposta que atresora el millor del jazz i que va aportar al Vijazz un tast que difícilment oblidaran.