“Nous amitiés sont en partance”

Al seu dietari Octubre, un pou sense fons de saviesa i sensibilitat, Miquel Pairolí va deixar constància de l'acte de comiat a Anna Mir al tanatori de Salt. Era el 9 de desembre del 2005. Aquell dia, que va ser assolellat i fred, ell feia cinquanta anys. Hi explica que el poeta Salvador Oliva va llegir el poema que va compondre Jacques Brel quan va saber que tenia el càncer que el va matar: “Un text impressionant sobre la mort, el seu poder i el seu misteri”. El poema dóna les paraules a la cançó J'arrive (Ja vinc). En conèixer la mort d'en Miquel, que sabia que la seva “arribada” era pròxima i que sempre va tenir present que no fem altra cosa que “anar arribant”, vaig escoltar J'arrive, que comença amb aquests versos: “De crysanthèmes en chrysanthèmes, nous amitiés sont en partance”. Els nostres amics, certament, se'n van. Un darrere l'altre.

Vaig conèixer en Miquel, i l'Anna Mir, fa més de vint anys a l'antiga redacció d'El Punt. Encara érem joves, però en Miquel menys. No només perquè tenia uns quants anys més, sinó perquè semblava que feia temps que havia arribat a la maduresa. I amb això vull dir a la seva millor expressió de la maduresa: una capacitat per observar i pensar serenament el món que no exclou la mirada i l'actitud crítiques; un sentit moral, però sense la rigidesa de qui ignora la complexitat humana, per tant la tendència a contradir-nos i equivocar-nos; una mancança absoluta de desig de poder; una absència de vanitat; una ironia fina que aclareix les coses; una manera d'explicar-se, en el seu cas reflectida a l'escriptura, amb precisió i agudesa. I tantes altres coses que trobem a faltar cada dia des que la malaltia va impedir-li escriure per aquest diari.

Mentre escoltava Brel, he trobat a Octubre aquesta idea que va obsessionar en Miquel després d'escoltar Bruckner: “Què se'n fa del talent, de la intel·ligència, de la sensibilitat, quan el cos mor? Pot ser que es perdin per sempre?”. Vull respondre que no. Que en Miquel se n'ha anat, però no del tot.