A la mare i la germana

“En Miquel ja és mort, aquesta nit a les tres. No ha patit”. Aquest matí no sé si t'he escoltat gaire, Fina. Encara amb el telèfon a les mans, m'ha inundat una enyorança immensa de dissabte. L'última visita. L'última tarda al costat de la seva enteresa, de la seva delicadesa, de la seva precisió. Assegut, com sempre al costat de la mare, en una cadira plegable davant del seu paisatge: l'arbre de davant de casa i que a l'estiu fa ombra, el camp gran i el camí, que entre alzines, desapareix enllà. I a l'esquerra l'hort. L'hort i el camí, el seu contrapunt diari al munt d'hores entre llibres, i escrivint. I vosaltres, aquests mesos, sempre al seu costat, amb la vostra alegria, que ha procurat protegir els seus mals pensaments. Menjàveu un gelat, i el petó de la Montserrat tenia gust de xocolata. “Ja ho veus, Isabel, un ametllat, un caprici. Sembla que ara em toca aquesta fase: al tram final, petits plaers. Ahir vaig voler gambes”. “¿I ja vas xarrupar els caps?” “I tant!” I el seu somriure amb una mirada penetrant i franca. “Ja ho veus. És així”. I un silenci breu però dens. “Mira, mira cap allà”. I a l'esquerra l'hort no hi és. L'hort, on fa unes setmanes d'una meravellosa tarda assolellada i blava vam anar a collir pèsols –te'n recordes Fina?–, s'ha transformat en un camp marró, tardoral i preparat per ser llaurat. Com si en Miquel hagués escrit l'última metàfora. Miquel Pairolí, gran escriptor. Rigorós, exigent i afectuós. Esplèndida barreja. Em sento lligada a vosaltres, Montserrat i Fina, com m'hi he sentit tot aquest munt de tardes que hem passat juntes. Com si allò que hem viscut no s'hagués d'acabar. Amb els seus insubstituïbles llibres i vosaltres dues sé que alguna cosa d'en Miquel no s'acabarà mai per a mi.