L'últim octubre

Fa unes tres setmanes vaig visitar en Miquel Pairolí al Trueta. Estava molt prim, la malaltia era implacable, però em va rebre assegut, la mirada serena i el gest cordial i reposat de sempre. Havia de fer-li entrega del Serra d'Or, el premi que havia rebut pel seu últim dietari i que ja no va poder anar a recollir personalment. Uns mesos abans l'havia conegut per primer cop. Per mi, en Miquel era l'Escaire i el Punt, un articulista de referència, íntegre, granític en la defensa d'uns principis, d'una prosa modèlica i sense una esquerda, resistent com de fang de càntir, infal·lible, un cirurgià de la paraula escrita. L'amic Xevi Planas l'havia convençut de llançar-se a l'aventura d'editar el seu darrer dietari, amb què volia representar el pas del temps. “L'he titulat Octubre”, em va dir, quan ens acomiadàvem. A l'habitació de l'hospital no vaig estar-hi massa temps. En Miquel va obrir la capsa on es guardava la petita serra d'or. Se la va mirar, va encetar un somriure, i, discretament, la va guardar a la tauleta del costat del llit. Vaig murmurar: “Quedarà bé al menjador de Quart”. Va tornar-me a mirar i, amb uns ulls divertits, irònics, em va contestar: “La posaré a prop del rellotge”.

Al vespre, a casa, vaig sentir un impuls irrefrenable de rellegir l'Octubre. El pit roig, La Creació de Haydn, la sega, el talent i l'èxit, la rosa dels vents, inquietud, buidor, Josep Pla, les eines del mas, el Lighea de Lampedusa, Guillem Simó, una ala de papallona, l'arpella, i el gran text final, llibertat de morir. Totes aquelles imatges creades per en Miquel per a nosaltres se'm feien més fortes que mai, sorgides de la terra, la terra que no passa mai, que no cau mai, que hi és sempre. I vaig recordar també la presentació que vam fer junts a la Llibreria 22, l'últim octubre d'en Miquel, quan vaig citar una de les seves frases que més m'agraden: “La literatura és una de les formes de la felicitat”. La tarda s'escolava, pacient, amarada amb la llum farinosa que sorgia d'un cel d'escata.