Un artista com una catedral

Que gran artista és Peret! A aquestes alçades, això hauria de semblar una obvietat, però en aquest país cal remarcar les obvietats de tant en tant, perquè aquí no sempre som prou justos ni agraïts amb els grans mestres de l'escena, com és el cas. Als 76 anys i després de mig segle d'ofici, d'haver-se retirat durant gairebé tota una dècada en els anys vuitanta per dedicar-se a temes més espirituals, després també d'haver lluitat contra el càncer i contra aquells que li discuteixen la invenció de la rumba, després de tot això i d'haver escrit 400 cançons, entre les quals hi ha autèntics clàssics de la música popular, Peret continua sent un autèntic animal d'escenari que demostra en el directe tot el seu poder. Ho va tornar a deixar clar dijous a l'escenari de les escales de la catedral de Girona, on després de dues hores de concert el públic estava tan impressionat i entusiasmat pel que havia vist i escoltat que, si allò hagués estat una plaça de toros, a Peret l'haurien tret a coll per la porta gran i l'haurien passejat per tot el call entre crits de devoció pagana. No és cap exageració.

Envoltat d'un gran grup format per joves hereus i familiars del mestre –dos guitarristes, baix, teclats, tres percussionistes i una veu femenina, que també va tenir el seu moment de glòria solista, amb Nostalgia, de Bertín Osborne–, Peret, vestit de negre com tot un Johnny Cash de la rumba, va obrir el concert deixant les coses amb Soy la rumba i, després de la rumba protesta Que disparen flores, la cosa es va anar escalfant amb La noche del hawaiano, El gitano fino i Lo mato, per tornar al repertori més modern i reivindicatiu amb Que levante el dedo, que és tot un exercici contra la hipocresia en els àmbits més diversos de la societat. Llavors, el mestre va cridar els seus alumnes del curs de rumba catalana que va impartir recentment al Conservatori del Liceu, i aquests van pujar a l'escenari per interpretar El muerto vivo i Caramelos de Los Amaya. Peret, ben orgullós dels seus llicenciats, va prometre al públic que, amb només set dies de classe i molta afició, tothom pot assolir la mateixa capacitació rumbera. Després de la romàntica El jilguero va arribar el millor de la nit: Peret es va quedar sol amb la seva guitarra i va brillar com a intèrpret, comunicador i humorista eventual de riure contagiós, en cançons tan tremendes com ara Saboreando, Belén, Belén, Pensant en tu, Borriquito i la magistral El mig amic, reclamant l'amor universal i un bon tracte per als gitanos, i acabant amb una sentida versió de Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui, i una reflexió afegida sobre la llibertat individual per engreixar o deixar d'engreixar el que sigui, sense fer cas del que diguin els altres.

Van tornar els músics i, amb Vieja guitarra, El muerto vivo i Gitana hechicera, la cançó del “Barcelona és poderosa” que es va adaptar també a Girona, es va completar una festa sublim. Mestre!