Contra les idees rebudes

No sento gaire simpatia ni pel professor que es queixa dels pocs coneixements dels seus alumnes –ja que una de les seves funcions hauria de ser, precisament, ampliar el camp de referents dels estudiants assignats i, per tant, arreglar el problema– ni pel crític que subestima el gust del públic majoritari –ja que, també, la seva obligació és esbrinar per què funciona a la pràctica el que ell considera que no hauria de funcionar, en teoria–. Crec, no obstant això, que professors i crítics (culturals, no necessàriament cinematogràfics) tenen un enemic comú que han de combatre: la idea rebuda, que corre el perill de fossilitzar-se en forma de prejudici. Per regla general, la idea rebuda atempta contra la raó última de l'ensenyament i de l'exercici de la crítica, que consisteix a aconseguir que l'interlocutor desenvolupi el seu propi criteri, el seu pensament crític i que, d'entrada, no doni per bona qualsevol idea aliena.

A Convención en Cedar Rapids, de Miguel Arteta, una comèdia excel·lent que s'estrena aviat, hi apareix un personatge que confessa l'afició a la “sèrie de la productora HBO The wire” (poso cometes per fidelitat a la seva forma d'expressió literal). El detall no és insignificant: en els darrers anys, algunes marques –com per exemple, sense anar més lluny, HBO i Pixar– s'han utilitzat com a sinònim d'un consum cultural de prestigi. La pel·lícula d'Arteta té l'atreviment de caracteritzar el personatge com a naïf pel fet de subratllar el nom de la marca en parlar d'un referent cultural: ergo, l'autoconsciència d'un consum cultural de prestigi és una de les formes del kitsch quotidià. Per tant, potser ens convé desconfiar de qui s'abona a la idea rebuda d'aixoplugar-se rere una marca inqüestionable: en el fons, dir que a un li agraden les sèries de l'HBO o que mai ha estat gaire amant de l'animació però adora Pixar no està tan
lluny d'aquell famós tòpic de “l'única cosa que veig per televisió són els documentals de La 2”. Que ningú es confongui: The wire és un monument i tant HBO com Pixar han establert nous estàndards de qualitat en la ficció serial televisiva i el llargmetratge d'animació per al públic familiar però, sovint, convé posar en quarantena les idees rebudes, sobretot si un descobreix que qui es considera incondicional de Pixar va aplaudir al seu dia l'arribada de Shrek (2001), on potser hi havia enginy però no precisament bona animació.

Ara, Pixar celebra 25 anys d'excel·lència sostinguda, que han tingut no pocs pics de glòria –l'expansió enlluernadora de l'univers Toy story (1995-1999-2010), la mirada antièpica sobre el superheroi d'Els increïbles (2004), el pròleg d'Up (2009), l'slapstick posthumà de Wall-E (2008)– però també, ai, una injusta ase dels cops: Cars (2006), condemnada, en nom de les idees rebudes, a encarnar, immerescudament, l'infern del corpus Lasseter. Recordo una crítica de Toni Vall a les pàgines de Cinemania que contradeia, amb gran coneixement de causa i molta cultura cinèfila, el corrent d'opinió general, tot connectant la pel·lícula amb el western (de fet, Doc Hudson, l'últim paper de Paul Newman, era l'equivalent a un vell cowboy amb el revòlver jubilat). Ara, un percep que molts no estan disposats a comprovar com Cars 2 proposa un joc igualment sofisticat amb la mitologia bondiana. Mentrestant, el veritable amant de l'animació n'hauria de tenir prou mirant l'expressivitat dels ulls dels personatges. Una expressivitat que, precisament, neix de la sistemàtica renúncia de Pixar a les idees rebudes: en aquest cas, optar pels parabrises, renunciant a la convenció que considerava els fars com els ulls dels cotxes. Una autoobstrucció resolta en glòria animada.